(Nit estrellada, Vincent Van Gogh, 1889) |
és mon Amor enganxat a la terra,
car les arrels són antigues i fortes
i cara al cel puja i puja el seu vèrtex.
Entre el brancam fan llur niu caderneres
i altres ocells que refilen bells càntics
i Lluna i Sol el guarnixen de festa.
Sempre el seu verd té foscors, saba forta!
Com el xiprer té la fusta olorosa,
bona per caixes de roba d'estima,
té el meu Amor els perfums que el conserven.
Però la gent -i escaient és comptar-t'hi-
fan del xiprer no sé què funerari:
signe de mort, remembrança d'absoltes.
Antologia poètica
Consell Valencià de Cultura, 1993
Més sobre l'autor, ací
2 han deixat la seua empremta:
A mi el xiprers m'encanten i també penso que és un símbol de vida i, sobretot, d'acolliment, per això a les masies, sempre n'hi ha...I és llògic que adornin els cementiris, la mort forma part de la vida i allà hi acullen a tothom...
Bon vespre, Jesús.
Jo tinc un gran xiprer a casa i mai m'ha paregut un arbre trist, ans al contrari, dóna la benvinguda als visitants.
Gràcies pel comentari, M. Roser.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada