(C/ Roters, València. Imatge no identificada preea de la xarxa) |
A E., que m'acompanyava.
El prestigi de la pedra picada et cau al damunt com si d'un ruixat
d'indignacions es tractara, sorprès i nu. Com si d'una vesprada d'amor,
d'un encant discret i fugaç a la vista. Com si tot el que veus fóra teu.
Com si el cos que transita la vorera fóra teu. Com si tot, cos i pedra,
responguera al mateix ideal, al mateix armorial d'ardents sensacions.
I no ho és. I aqueix cos desapareix amb el mateix onejament gloriós
—car sabem com existeix, com viu, aqueixa glòria, absent
d'enciclopèdies—
amb què ha arribat. A poc a poc, amb el crepuscle sobre la pedra cuita.
Ex-vot
Ardeas Poesia, 1987
2 han deixat la seua empremta:
El sol del crepuscle daura les cases d'aquest carreró, mentre al terra la pedra conserva la seva grisor...
Bon vespre, Jesús.
Sol, pedra, terra... bona combinació.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada