EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dissabte, 23 de maig del 2015

19-5-95 A ROTERS

(C/ Roters, València. Imatge no identificada preea de la xarxa)

A E., que m'acompanyava.

El prestigi de la pedra picada et cau al damunt com si d'un ruixat
d'indignacions es tractara, sorprès i nu. Com si d'una vesprada d'amor,
d'un encant discret i fugaç a la vista. Com si tot el que veus fóra teu.
Com si el cos que transita la vorera fóra teu. Com si tot, cos i pedra,
responguera al mateix ideal, al mateix armorial d'ardents sensacions.
I no ho és. I aqueix cos desapareix amb el mateix onejament gloriós
—car sabem com existeix, com viu, aqueixa glòria, absent d'enciclopèdies—
amb què ha arribat. A poc a poc, amb el crepuscle sobre la pedra cuita.

Alexandre Navarro i Tomàs
Ex-vot
Ardeas Poesia, 1987
Més sobre l'autor ací i ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

El sol del crepuscle daura les cases d'aquest carreró, mentre al terra la pedra conserva la seva grisor...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Sol, pedra, terra... bona combinació.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada