(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
i em dugueres a l'esquena com un feix
de llenya prima i delicada -car un poble
no val més que el rosar d'una besada
ni sega els camps la dalla de Saturn-
Tu no ho recordes, ho vius encara;
ets la mateixa
i per això no et cal. Jo
som també el que era. allò mateix
-un feix de carn que una dona arrossega
cap a l'altra banda de l'Orc-,
pro duc encara, com una vira encesa,
el somrís del rei just clavat a dins la pell
i per això malembast
mals versos amb records que no són meus,
pro que em conhorten
molt més que no si ho fossin
i em crec encara
-sempre mig desfermat i a punt
de ser només llenya escampada
en un camí desert—
que és un altre qui viu rera els meus ulls
i que jo som, Carlota, la llum.
només la llum que tafaneja entre les coses.
Els dies tranquils
Gregal llibres, 1988
Més sobre l'autor, ací
2 han deixat la seua empremta:
Aquesta llum que ve de la fortalesa de les dones...
Petonets.
Llum forta, inextingible.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada