(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Per quina artèria de silencis es dessagna
el llenguatge? Quina ventada
arremolina pinassa i paraules
a les cunetes fondes
del mai més?
Baixant quines escales vas perdre
aquell adjectiu de cristall
que tan bé t’ajustava a la veu?
Somrius amb el posat dòcil
i semicaigut de la flor de l’acàcia
que s’ha descuidat l’aroma en desprendre’s
de la branca més alta de l’arbre estimat.
Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.
Mur
Ed. Meteora, 2015
Més sobre l'autora, ací
2 han deixat la seua empremta:
Les mans arrugades d'una àvia diuen molt de com ha estat la seva vida, segur que han acariciat, han treballat i ara a la seva vellesa, tenen una bellesa tendra i entranyable...
Bon vespre, Jesús.
La bellesa dels anys!!!
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada