(Autor de la imatge: Aitor Arranz) |
O vento
graba os
seus estigmas
nas brancas
paredes
do teu
centro
vacio
e búscote
ali onde
ninguén te buscou.
No sen
tempo
da túa boca
azul
nos seus
doirados silencios.
Nos vidros
da casa derrubada
onde dorme
ainda a escrita
da luz.
Na silueta
das antigas palabras
que non
coñecin.
Nos seus
reflexos de mar
búscote.
Da visión
do teu rostro
regreso a
min
á non
visíbel forma
do branco
violeta.
-----
El vent
grava els
seus estigmes
a les
parets blanques
del teu
centre
buit
i et cerco
on ningú
t’hi va cercar.
Al sense
temps
de la teva
boca blava
als seus
daurats silencis.
Als vidres
de la casa derruïda
on dorm
encara l’escriptura
de la llum.
A la silueta
de les antigues paraules
que no vaig
conèixer.
Als seus
reflexos de mar
et cerco.
De la visió
del teu rostre torno
a mi
a la
invisible forma
del blanc
violeta.
El rostre de la terra
Perifèric Edicions, 2009
2 han deixat la seua empremta:
El vent, jo que estimo la natura, és un fenomen que no em cau simpàtic, prefereixo un bon fred...
Bon vespre, Jesús.
A mi tampoc m'agrada el vent, i més si és de ponent!
Gràcies pel comentari.
salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada