POEMA AMB DATA (CVIII): COM UN LLAMP

(Foto de Lluis Padrós)

COM UN LLAMP

Com un llamp. A Berlín vaig plorar contemplant una pintura de Mark Rothko, transportat pel color, dins de la soledat del color.

Un dos de gener vam veure les cúpules de Venècia totes nevades. Ara ets farina de diamant en algun lloc del planeta.

Els daus giravoltaven pels camps de l’aire, rovell de la llum.

Com un llamp. Dins la terra fresca havien sembrat la llavor. Desembre d’aram i gingebre. Talismà de les hores felices. 

Dins del si de la terra el pinyol irisat de la llum.

I les nafres de Joseph Beuys.

                                                    

Mostra la teua ferida.

                                                                                         

Tres vasos de bronze. Bomba de mel. Tomba de llebre. Telèfon de terra.

                                                                                             

Les teues cendres navegant cap a la badia.

A Gran Sol els bous llauren els deserts de l’aigua. 

Que tornes sa i estalvi.   

T’esperen els bedolls dels boscos, el plugim de l’alba, les pàl·lides vinyes, pedres que brillen als rius sense fons, vegetals maragdes.

                                                                        

 Som i no som. Plenitud i absència. Collar de llum d’una estrella ja morta. Memòria del temps a venir.

I també les ànimes s’evaporen de les aigües.

I tornen al foc, exhalació ardent.

Com un llamp. Aquell capbussó a les aigües marines. Navegant sense nau. Cervell al ras. ¿Adéu? I te’n vas anar amb els pòl·lens de l’aire sense poder dir-me adéu. Per sempre. I em van pujar des del ventre de l’aigua, mariners de la lleva, a la terra dels homes.

                                                                   

I no vaig poder, pare, dir-te adéu, i te’n vas anar dins la barca de cedre fins als límits del temps.

Navegues

perquè has de navegar.

Intenta navegar, intenta

navegar.

A Santa Maria della Vita bramaven desconsolades les terracotes. Bolonya, polpa de boira, alegria del muguet a les andanes d’abril. Via Santo Stefano, via Solferino, via Saragozza, viadell’Unione.

I creixies,

i covaves al cor l’alquímia dels colors,

el secret de les formes,

l’enyor de l’amor que encara no havia arribat:

llum que prové de la llum.

Ecbàtana,

                 la de les set muralles pintades

                 amb els set colors dels planetes,

               orgull de Pèrsia.

Suger triturava safirs per fer blau de vitralls.

Cromàtica esfera de Klee:

                                               

Ulls enlluernats pels colors.

A l’hort, les llimeres embeuen la claror del migdia. 

La terra fecunda. Les fosques torberes. Les pedres precioses. Els astres lluents al fons de la balma.

I si em parla, li parle.

I si em somriu, li somric.

No havia posat ell encara una pedra blanca al camí.

Un riu de barcasses repassa la plana en clarejar el dia.

I el febrer metàl·lic arribà com un llamp.

                                                                       

¿On sesteja l’or dels raïms?

                                                   

Com un llamp. Vendaval que arrabassa el senderi i escabella els sentits. Sense treva. Com un llamp fulminant.

I el sud diu: tinc un amor al nord i un sol en un cove.

I el nord diu: tinc un amor al sud i una nit estelada.

¿I si el teu nom fóra riu?

¿I si el meu nom fóra delta?

¿Què farem fins a boca de fosc?

El temps que no és temps. Les hores que fugen. Enyor de l’enyor. ¿Què farem fins a boca de llum? Orfe de tu sense ser tu el meu pare. Vi daurat que madura a la vinya. Recer del meu cos. Tranquil·la badia. Enèrgic sotrac.

Els tàlvegs coberts per boires terreres.

I els colors creixien i s’obrien les formes.  

Els blaus d’arxipèlags. Els rojos ferits. L’alè que s’escapa. Els blancs d’harmonia. La neu de la cendra. El dolor abissal per la completa ruïna. Fosca és l’escletxa.

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons.

                                                                                                  

¿On ets ara amic? ¿Viatges per l’Àsia? ¿T’has perdut per l’Índia? ¿Sojornes feliç al cor d’una duna? ¿Ets espora fecunda de líquens d’Islàndia? Enorme la urpada. Les mars flamejants. El groc dels dacsars. Els camps sense límits davant dels seus ulls, ja sense nom a la riba del Neckar. El núvol de foc que rebentat ara plora.

El temps dels sarments.  

Mercuri vivent. Horitzó de plata.

Arribat el moment, et ruixaré amb llet blanca,

i llençaré herba verda a la lluna que ens mira:

els auguris, llavors, ens seran favorables.

Com un llamp has entrat en la meua vida. Com un llamp.

        A Pere

Joan Navarro

Magrana

Ed. Brosquil, 2004

Més sobre l'autor, ací

[Poema que va llegir l'autor dins del discurs que va fer a València el 29 de juny de 2018 a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània per l’homenatge que li va retre l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana]