ESTRANYS
Té
la pluja a la mà.
En
un imperceptible moviment
gira
el palmell i trenca una tempesta.
Una
rovellada aliança tiny,
inesperadament,
els seus dits bronze.
Entreplouen
formes esllavissades
de
vent.
A
l’aixopluc d’entrada a l’aeroport,
ocupant
un breu espai encobert
–com
una blanca soledat–,
sembla
acollir tot el reflex del vespre
una
vella i desgastada maleta,
que
ella oblida deliberadament.
Mentre
contempla els deixants de la nit,
camina
endavant com merla d’aigua.
Regalim
de pluja el seu pas menut.
No
en sé res de tu, estranys com som,
ni
tan sols qüestionaràs si et mire.
acosta
una diminuta càmera
que
mai no capta el fugaç plovisqueig,
l’enrenou
invisible,
el
xim-xim d’un temps imprevist,
allò
desconegut i efímer.
Però
has girat subtilment el palmell
i
he vist caure la pluja,
com
tornada constant,
com
desig de temps etern.
Una nit sense vent
Bromera Edicions, 2021
Més sobre l'autora, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Ves per on , air al vespre va fer un bon ruixat i fins a casa m'arribava l'olor de la terra mullada, que feia molt de temps que no plovia...El poema m'hi ha fet pensar!
Bona setmana, Jesús.
El desig com a plutja que cau.
Gràcies pel comentari.
Slaut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada