EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dijous, 29 de juliol del 2021

GÀBIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


GÀBIA

 

El meu pare va trobar un canari a la neu.

El vam posar en una gàbia.

En una pota en lloc de dits hi tenia un monyó.

Quan feia bo la meva mare li entrava

un pot amb aigua i el canari es banyava.

Jo el treia i li retallava les ungles.

Un estiu vaig decidir alliberar-lo a estones.

Es donava cops contra els vidres.

Es refeia al capdamunt de les cortines.

Volava de l’una a l’altra

i em costava enxampar-lo.

Li vaig lligar un fil de llana en una pota.

Cada vegada recordava de quina pota l’estacava

per no estrebar-lo sempre per la mateixa.

El canari cantava. Picava l’enciam i el pa

que la meva mare li falcava entre els barrots.

Els fills vam passar de ser nens

a deixar la casa enrere.

El meu pare ja havia fet el mateix.

El canari es va quedar al pis amb ella.

Ara que hi penso, mai vam tenir por

que se’ns escapés.

Va arribar un moment que fins i tot les cortines

li quedaven molt lluny.

La meva mare no volia tenir-lo ni podia desfer-se’n.

Havia envellit amb l’animal.

Un matí se’l va trobar estès.

Ella té fòbia a les bèsties amb plomes.

El va llençar amb gàbia i tot.


Teresa Colom

El cementiri de les matrioixques

Proa Edicions, 2021

Més obre l'autora ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Pobre bestiola, com es pot tenir fòbia d'un animalet tan petitó i bonic!!!
Bon cap de setmana, Jesús.

Calpurni ha dit...

Hi ha de fòbies ben estranyes.
Gràcies pel comentari.
Slauti poesia!

Publica un comentari a l'entrada