EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

divendres, 24 de setembre del 2021

EL TEU I EL MEU NO-RES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


El teu i el meu no-res


A quina distància
el teu i el meu
no-res.

Sílvie Rothkovic


i vam deixar de veure’ns,
perquè les pupil·les se’ns gastaven de mirar
i van revoltar-se contra el jou intransigent
del nervi òptic.

i vam deixar d’entendre’ns,
perquè ens parlàvem, imprudents,
amb la llengua esmussada
que descrea les coses.

i vam deixar de sentir-nos,
perquè la veu se’ns va aigualir
i a les orelles hi teníem la remor
que fan tots els silencis
quan comencen a sentir-se
a si mateixos.

i cadascú va carregar-se a les espatlles
el seu Jo,
i cadascú va arraulir-se al seu no-res particular
i el va covar.

i un dia
sota el ventre
hi vam notar els primers batecs:

era el terror immesurable
que fan totes les coses
quan s’adonen
que existeixen.


Xavier Mas Craviotto

La gran nàusea

LaBreu Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací


1 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Van deixar de veures, van deixar d'entendres, van deixar de sentir-se...
Només sentien el remor del silenci.
Bon vespre, Jesús.

Publica un comentari a l'entrada