INFINIT
Em negaves, infinit,
m’aclaparaves amb llum indiferent i buits vertiginosos,
m’esglaiaves amb silencis d’astres morts,
creixies sense fi en tots els telescopis,
i sabíem que seguies més enllà de tota mirada,
de tota fantasia del desig i tota gosadia de la ment.
Però ara sentim una altra música:
si no fossis tan gran no podríem ser,
el foc de les estrelles no ens hauria sabut coure.
El nostre preu és l’infinit,
maternal, paternal, fredament condescendent,
clavat a l’ànima en forma de nostàlgia,
un pes massa gran per resistir-lo,
però no de buidor
sinó de no saber com dir una carn tan fosca
amb claror que estigui a l’altura de tants astres.
Germans de l’infinit però clavats a la mort,
sense saber com acceptar la finitud del temps
ni com omplir d’infinitud la vida,
sota túmuls de llum indiferent,
sota vertígens de buit i silencis d’astres morts,
però sabent que són un preu que no sabem com valdre.
David Jou i Sor Isaura
En la teva llum / En tu luz
Viena edicions, 2022
Més sobre els autors, ací
2 han deixat la seua empremta:
Ha de ser una vida molt llarga, perquè la podem omplir d'infinituts!
Bon vespre, Jesús.
La vida pot ser una infinitud?
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada