("Caminant sobre el mar de boira" de Caspar David Friedrich) |
La vida és un
prodigi massa fràgil.
Gemma Gorga
Restar immòbil al bell mig de la nit.
No gosar trencar l’encanteri del moment
de les llunes atapeïdes de misteris.
Restar immòbil per evitar
les espases i les llances del temps.
Esquivar les queixalades dels somnis.
Immòbil, evitant els naufragis
dels delers descarnats, sepultats.
No dir. No despertar. No pensar.
Restar immòbil quan tot és ordre o desordre.
No assumir el dibuix de les paraules.
A la matinada d’enlloc,
restar immòbil al llindar de l’entresomni,
Després, despullat, en el ple de la nit,
restar atuït, perdut i orfe.
Restar immòbil i, inopinadament,
dissoldre’s a poc a poc
en el prodigi de la vida.
en el prodigi de la vida.
3 han deixat la seua empremta:
M'agrada com resols el poema: la dissolució en el prodigi de la vida.
Tard o d'hora tots hi hem d'acabar disolts en el prodigi de la vida...
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada