El 1998, Manel Garcia i Grau va publicar el llibre "La ciutat de la ira" en l'editorial 7 i mig, poesia. El poemari és un crit punyent sobre la guerra en Sarajevo, una elegia sobre la destrucció d'una ciutat. Dins es troba el poema Dies irae que Manel dedica a quatre infants que van morir a causa d'un obús mentre jugaven al pati d'una escola. Tristament la similitud amb la mort de quatre xiquets que jugaven en la platja de Gaza és evident. I és que no hi ha guerres: és la mateixa maleïda guerra que es repeteix contínuament.
Un sol negre, negra
la llàgrima, negres els ulls
del solatge de la mort.
Ramon GUILLEM
La cendra ha cobert de sang els camps de roselles i lilàs.
La Parca, sapigueu-ho, té ulls de falcó,
és la seua una ombra furtiva i esquerpa,
una sima desitjosa de foscúria, un voltor amb urpes vermelles,
un verm infecte, un èxode de tenebra blavissa
on dorm i nia la melsa més atònita de la quimera.
Els carrers han tornat a escoltar el plor del món,
el nom infame de totes les guerres,
la indignitat dels llavis fets silenci,
el miratge d'un crepuscle bastit intensament
per la basarda.
I la cendra ha tornat a cobrir els parpells
d'un cant fet d'un vent humit, d'un parrac d'absències,
d'una veu de solituds, d'una geniva on l'únic habitacle
és un escull reblert de perplexitats i cadenes.
La Parca, recordeu-ho, té ulls de cuc llastimós,
d'escorpí alat, de serp llefiscosa i traïdora.
Ara l'alba ha esdevingut més fosca,
més tacada i més inútil i més mesella i més bagassa
i més oblidada.
Mentrestant, al carrer una taca de sang
esdevé el territori on habita i viu
-oh Teseu, oh Antígona, oh Polínices!-
tota la sinuosa i orba paradoxa del món entre els dies de la ira.
Manel Garcia Grau
La ciutat de la ira
7 i mig, poesia, 1998
Més sobre l'autor, ací.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Un poema molt punyent, dels que trenquen el cor...I em fa pensar en la quantitat de nens que han mort també en l'atemptat de l'avió...Quan s'acabarà tant d'horror?
Bon vespre , Jesús.
Dissortadament no sembla que la barbàrie s'aturarà: és consubstancial amb la condició humana. Molt trist.
Gràcies pel comentari, M. Roser.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada