 |
| (Mà d'una estàtua de la Piazza della Signoria, Florència. Imatge pròpia) |
En l’ínterim
que som, el temps irreductible
Antoni FERRER
Quan en arribar a l’estació de la penombra
revisem els camins i valorem la collita,
quan pensem que la costera s’ha acabat
i ens enlluerna el dring de la planura
i ens calma el sol indemne i acollidor
o quan sembla que hem bastit la glòria
sobre l’imperi llefardós de qualsevol cor desert,
és aleshores ―nafra i calma―
quan les nostres mans rompudes accepten
la derrota i la condemna dels déus implacables,
acusades de jugar i perdre sobre les caselles
diluïdes de les nits i dels dies
i culpades d’atacar el temps irreductible
d'aquesta escorça, aspra i abismal,
d’aquest nostre estèril paisatge.
Del meu Llibre de contemplació
Ed. Germania, 2013
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Després d'una costera, sempre hi ha una planura o una baixada...Res ens ha de desanimar encara que el paisatge de la vida ens sembli estèril...
Bon vespre, Jesús.
Però el tempos és el temps i no torna.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada