(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Les figures jacents de Juana la Loca
i Felipe el Hermoso, feixugues pel son
al cadafal de carrara esculpit per Ordóñez
el 1520, catorze anys
després de la desavinent mort del rei,
trenta-cinc abans de la fi patètica de la reina.
Els dits d'ell preguen mentre acaricien l'espasa,
símbol d'una ambició grollera i implacable;
les mans d'ella preguen mentre aferren el ceptre,
la seva darrera i feble pretensió de dignitat.
I, tanmateix, una mirada més atenta revela
la passió de l'artista per la veritat oculta:
aquestes marmòries efígies de marit i muller
giren el cap mirant en direccions oposades.
Ell menysprea la dona amb qui es casà per raons d'estat
mentre ella ignora l'home que assassinà
a poc a poc l'amor esbalaït que li duia.
Un gest privat en pedra pública.
6 poemes
Aula de poesia de la Facultat de Filologia de València, 2003
Més sobre l'autor, ací
2 han deixat la seua empremta:
Que trist, que el desamor quedi gravat en pedra per a la posteritat...
Bon vespre, Jesús.
Així va ser.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada