 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
RÈQUIEM
No puc anar
a canviar
l’aigua de
les flors
al nostre
cementiri
de records.
Voldria que
s’anessin
podrint des
de l’arrel
al costat
d’un insecte
anegat i
sense nom.
Però aquest
desig
no podrà
ser real,
tampoc.
Tota la
nostra història
és un gran
ram de pètals
de plàstic
a l’engròs.
Sílvia Bel Fransi
Deixar anar. Soliloqui en mi sostingut
Viena Edicions, 2018
Més sobre l'autora, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Jo no vull pas que els records es malmetin...tan els records com les flors, sempre naturals!
Bon dia , Jesús.
Sempre natural. Tot natural.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada