UN ART DIÜRN

(J. L. David: La mort de Sòcrates)

UN ART DIÜRN

a Norman MacCaig

El dia que havia de prendre el verí

Sòcrates va dir als seus amics que s'havia passat el dia escrivint:

posant en vers les faules d'Esop.

I això no pas perquè Sòcrates apreciés el seny

i defensés la vida sotmesa a examen.

La raó era que havia tingut un somni.

De Cèsar, per exemple, o d'Herodes, o Constantí,

o de qualsevol dels nombrosos reis shakespearians

que al final esclaten com si fossin rescloses

sota les quals jeuen submergits els paisatges originals

que han d'aparèixer de nou abans de les escenes mortals —

ens en podem creure els somnis crèduls.

Però amb Sòcrates és més difícil. 0, si més no,

fins que explica als amics que el somni se li ha repetit

al llarg de tota la vida, reiterant-li una ordre:

practica l'art, art que fins en aquell moment

ell sempre havia cregut que es referia a la filosofia.

Feliç, doncs, l'home amb aquest do natural

per practicar des d'un bon principi allò escaient —

la poesia, posem per cas, o la pesca; que no somia de nits;

i que té paisatges ben submergits que s'enlairen i passen

com la llum a través de l'ull de la ploma o de la canya de pescar.

Seamus Heaney

La llanterna de l'arç

Edicions 62, 1992

Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Francesc Parcerisas]