(J. L. David: La mort de Sòcrates) |
UN ART DIÜRN
a Norman MacCaig
El dia que havia de prendre el verí
Sòcrates va dir als seus amics que s'havia passat el dia escrivint:
posant en vers les faules d'Esop.
I això no pas perquè Sòcrates apreciés el seny
i defensés la vida sotmesa a examen.
La raó era que havia tingut un somni.
De Cèsar, per exemple, o d'Herodes, o Constantí,
o de qualsevol dels nombrosos reis shakespearians
que al final esclaten com si fossin rescloses
sota les quals jeuen submergits els paisatges originals
que han d'aparèixer de nou abans de les escenes mortals —
ens en podem creure els somnis crèduls.
Però amb Sòcrates és més difícil. 0, si més no,
fins que explica als amics que el somni se li ha repetit
al llarg de tota la vida, reiterant-li una ordre:
practica l'art, art que fins en aquell moment
ell sempre havia cregut que es referia a la filosofia.
Feliç, doncs, l'home amb aquest do natural
per practicar des d'un bon principi allò escaient —
la poesia, posem per cas, o la pesca; que no somia de nits;
i que té paisatges ben submergits que s'enlairen i passen
com la llum a través de l'ull
de la ploma o de la canya de pescar.
La llanterna de l'arç
Edicions 62, 1992
Més sobre l'autor, ací
[Traducció de Francesc Parcerisas]
2 han deixat la seua empremta:
Caram el Sòcrates, quin humor de posar-li poesia a les faules d'Esop, sabent que havia de morir...Devia ser el seu testament!!!
Bon diumenge, Jesús.
Aquests grecs eren ben rars!
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada