ELEGIA A VENÈCIA
El vespre humit,
encara s’alcen copes
a les tavernes,
vora dels canals,
i encara més el
desig del teu cos
que em va oferir la
glòria
i ara és empremta
de la carn, un gest
que es perd damunt
de l’aigua tremolosa.
De vegades l’amor
no és fantasmal,
a Venècia, i ens
pot donar la vida,
i els teus ulls
contindran, sense cap dubte,
un mar en què les
aigües ressuscitin,
els passos
retrobats a les basíliques,
la pluja que et
vetllava, alguna góndola,
la tristesa dels
molls i aquelles barques
abandonades entre
cases soles.
Els pintors, els
poetes i les màscares,
els núvols sinuosos
de novembre,
la bella escala
d’or i les maragdes,
alguns pobres
dormint sota les voltes
d’una porxada on
t’esperava Tadzio,
l’etern adolescent
que ens estimàvem.
Els concerts de
Vivaldi, el lent passeig
amb vaixell
allunyant-nos de la tarda,
i l’amor amb què
sempre ens adoràvem,
el lleó, el
Carnaval, la nostra Piazza...
¿Te’n recordes, del
pom de roses clares
que vas voler
salvar quan ja eren mortes?
De vegades l’amor
no és fantasmal,
a Venècia, i tot
sembla conegut,
perquè l’aigua
acompanya
les hores que
desfem damunt els marbres
amb el reflex de
l’alba, blancs eterns
cridats a una
bellesa molt més alta.
El Gran Canal
m’acosta a l’Acadèmia,
a la cançó de
l’aigua que escoltava
quan eres els
colors de Tintoretto,
les verges de
Bellini i de Rosalba,
la nit constant,
els blaus de Veronese
i els teus ulls
emboirats per la Llacuna
que veies des
d’alguna balustrada.
No sé si tornarem a
la Venècia
que vam deixar dins
el seu plor, enyorant-te,
quan ningú no sabia
que eres meva
ni jo teu. ¿Val la pena, amor, salvar-nos?
Venècia és un record d’aigua oblidada.
Israel Clarà
Sereníssim somni
Arola Editors, 2019
Més sobre l'autor, ací
Entrades
