(Imatge pròpia)
La mar venia a voltes com una sola ona,
com un sotrac immens del desig absolut,
com un esquit de temps en la pell ferida,
com un gran esternut dels sentits i de l’aigua,
com un bosc d’oblit en l’íntima quietud.
Remor constant, espill de déus i blaus,
mare de fang i nit, connubi de les hores.
Ara que la ginesta del pit floreix eterna,
arribaran cançons a la vora del vent
per encìsar els peixos que et naveguen la sang.
Destriarem els mots que s’amunteguen tristos
en platges de delit i amb la carn humida.
Marisol González Felip
Suite de València
Babilonia Edicions, 2012
Més sobre l'autora, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
"La mar, com un bosc d'oblit en l'intima quietud"...
Platges plenes de paraules i poesia!
Non vespre, Jesús.
El mar, tan suggeridor!
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada