EMPREMTES

El poema és un camí que conrea els seus esbarzers. YVES PRIE

dimecres, 4 de novembre de 2020

TOCAR

(Imatge no identificada presa de la xarxa retocada per mi)

TOCAR

Va tocar la meva cama amb el tacte de l’herba mullada quan passeges pels camps. Se m’enredà als cabells i m’entrà dins l’organisme amb l’aire de les muntanyes que es dirigeix cap a mar. 

No era negra, era daurada i tenia color rosa. Les seves mans, ansioses com les del nounat, ho volien tot. S’abocà al meu pit i li vaig donar la meva llet fosca. 

Perquè les seves paraules eren el cordó umbilical que penjà de la meva boca.

Perquè la seva no veu era la meva llengua futura. 

A cap fill alletaré amb més tristesa, amb més ànsia.


Dolors Miquel

El guant de plàstic rosa

Edicions 62, 2016

Més sobre l'autora, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Això d'alletar un fill amb tristesa( suposo que és una metàfora), m'esborrona!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Un poc sí. Caldrà saber el perquè de la tristesa.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari