(Imatge no identificada presa de la xarxa retocada per mi)
TOCAR
Va tocar la meva cama amb el tacte de l’herba mullada quan passeges pels camps. Se m’enredà als cabells i m’entrà dins l’organisme amb l’aire de les muntanyes que es dirigeix cap a mar.
No era negra, era daurada i tenia color rosa. Les seves mans, ansioses com les del nounat, ho volien tot. S’abocà al meu pit i li vaig donar la meva llet fosca.
Perquè les seves paraules eren el cordó umbilical que penjà de la meva boca.
Perquè la seva no veu era la meva llengua futura.
A cap fill alletaré amb més tristesa, amb més ànsia.
Dolors Miquel
El guant de plàstic rosa
Edicions 62, 2016
Més sobre l'autora, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Això d'alletar un fill amb tristesa( suposo que és una metàfora), m'esborrona!
Bon vespre, Jesús.
Un poc sí. Caldrà saber el perquè de la tristesa.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada