(Torre Colpatria, Bogotá)
DIARIO DE UNA TORRE
Los edificios
nos desnudamos en
automóviles
que se escurren por
nuestras piernas
En la mañana
hay una constante huida
algo que de mí se exilia
En la tarde
como al constructor
solo el bloque me
calienta el pecho
En la noche
estoy en una bulla quieta
que intenta volver a su
lugar
Los edificios
nos vestimos en personas
que hormiguean por
nuestro sexo
---
DIARI D’UNA TORRE
Els edificis
ens despullem en automòbils
que s'escolen per les nostres cames
Al matí
hi ha una constant fugida
cosa que de mi s'exilia
A la vesprada
com al constructor
només el bloc m’escalfa el pit
A la nit
estic en una bullícia quieta
que intenta tornar al seu lloc
Els edificis
ens vestim en persones
que formiguegen pel nostre sexe
Diego Armando Peña
Més sobre l'autor, ací
[Traducció al català feta per mi]
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Ostres , quina torre, viure als últims pisos deu tenir unes vistes fantàstiques, però a mi no m'agradaria...
I ves per on l'edifici escriu un diari, sembla que té ànima!
Bon vespre, Jesús.
De vegades pense que les coses tenen vida pròpia com els edificis del poema.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada