GÀBIA
El meu pare va trobar un canari a la neu.
El vam posar en una gàbia.
En una pota en lloc de dits hi tenia un monyó.
Quan feia bo la meva mare li entrava
un pot amb aigua i el canari es banyava.
Jo el treia i li retallava les ungles.
Un estiu vaig decidir alliberar-lo a estones.
Es donava cops contra els vidres.
Es refeia al capdamunt de les cortines.
Volava de l’una a l’altra
i em costava enxampar-lo.
Li vaig lligar un fil de llana en una pota.
Cada vegada recordava de quina pota l’estacava
per no estrebar-lo sempre per la mateixa.
El canari cantava. Picava l’enciam i el pa
que la meva mare li falcava entre els barrots.
Els fills vam passar de ser nens
a deixar la casa enrere.
El meu pare ja havia fet el mateix.
El canari es va quedar al pis amb ella.
Ara que hi penso, mai vam tenir por
que se’ns escapés.
Va arribar un moment que fins i tot les cortines
li quedaven molt lluny.
La meva mare no volia tenir-lo ni podia desfer-se’n.
Havia envellit amb l’animal.
Un matí se’l va trobar estès.
Ella té fòbia a les bèsties amb plomes.
El va llençar amb gàbia i tot.
El cementiri de les matrioixques
Proa Edicions, 2021
Més obre l'autora ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Pobre bestiola, com es pot tenir fòbia d'un animalet tan petitó i bonic!!!
Bon cap de setmana, Jesús.
Hi ha de fòbies ben estranyes.
Gràcies pel comentari.
Slauti poesia!
Publica un comentari a l'entrada