EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dimarts, 15 de març de 2022

[LA CABRA ANCESTRAL...]

(Imatge pròpia)


LA CABRA ANCESTRAL

MASCLE PRESENT AL CAU DE LA FOSCA

S'ATURA,

FREGA EL SEU COS AL MATEIX PUNT

QUE HO FEREN

BANYUTS AVANTPASSATS,

PER L'INSTINT I LA MÀGIA,

LA ROCA LLUEIX MARBRE POLIT

AL LLINDAR DE LA NATURA.

 

LA SANG, LA CABRA, LA LLUNA

I SOBRE LES ROQUES

S'OBRE L'ESPERANÇA HUMIDA

ALS PENYALS, DESPRÉS DE LA PLUJA.

 

LA LLUNA ALS COCONS DE LA NIT,

I EL TROT D'UN BOC QUE CERCA

LA FEMELLA MÉS CALENTA EN LA FOSCA

SENSE SABER RES, NI QUE DEMÀ AL MATÍ ÉS NADAL. 


Àlex Volney

La frontera dels dies

Editorial Moll, 2000

Més sobre l'autora, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Poc s'ho devia imaginar aquesta cabra masscle (?), que seria la protagonista d'un poema i que algú captaria aquesta bonica instantània que hi fa joc...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Veges. De qualsevol motiu es pot fer un poema.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada