(Imatge pròpia)
LA CABRA ANCESTRAL
MASCLE PRESENT AL CAU DE LA FOSCA
S'ATURA,
FREGA EL SEU COS AL MATEIX PUNT
QUE HO FEREN
BANYUTS AVANTPASSATS,
PER L'INSTINT I LA MÀGIA,
LA ROCA LLUEIX MARBRE POLIT
AL LLINDAR DE LA NATURA.
LA SANG, LA CABRA, LA LLUNA
I SOBRE LES ROQUES
S'OBRE L'ESPERANÇA HUMIDA
ALS PENYALS, DESPRÉS DE LA PLUJA.
LA LLUNA ALS COCONS DE LA NIT,
I EL TROT D'UN BOC QUE CERCA
LA FEMELLA MÉS CALENTA EN LA FOSCA
SENSE SABER RES, NI QUE DEMÀ AL MATÍ ÉS NADAL.
Àlex Volney
La frontera dels dies
Editorial Moll, 2000
Més sobre l'autora, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Poc s'ho devia imaginar aquesta cabra masscle (?), que seria la protagonista d'un poema i que algú captaria aquesta bonica instantània que hi fa joc...
Bon vespre, Jesús.
Veges. De qualsevol motiu es pot fer un poema.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada