EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

diumenge, 7 de març del 2010

OVIDI I ELS POETES

Entre les adaptacions de poemes fetes per l'Ovidi vull destacar la que per a mi potser siga la més aconseguida: "Els amants" de Vicent Andrés Estellés. El poema té una gran força expressiva que és potenciada per la declamació d'Ovidi, les guitarres de Rafael Rico i Toti Soler i la música popular valenciana.



ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
                                        Vicent Andrés Estellés

2 han deixat la seua empremta:

La Senyoreta Reykjavík ha dit...

De vegades resulta inquietant com relacionem els poemes amb les persones o amb els moments. Cada vegada que llig o escolte 'Els amants' em transporte a l'estiu dels meus 14 anys i escolte a ma mare llegir-lo en veu alta. Aquell estiu vaig conèixer a Estellés i 'El seu llibre de meravelles'...i després l'he tornat a llegir moltes i moltes vegades i cada vegada l'he entès més o de diferent manera a aquell estiu, peró sempre tinc eixa sensació de tindre entre les mans algo especial...no se com explicar-ho, de fet no se ni perquè ho explique ací! Però ha sigut escoltar l’Ovidi i que el sol d’agost em cremara els muscles.
Bona nit! :)

Calpurni ha dit...

Quelcom paregut em va passar a mi en rellegir-lo l'estiu passat vora platja.
Gràcies per deixar la teua empremta al cau.

Publica un comentari a l'entrada