NOU ANY



(Imatge pròpia)

Quan canvia l’any

ja han caigut les fulles de la decepció

i es revifen les branques de la il·lusió.

Quan mor l’any

desapareixen tots els vents de la tristor

i arriba la suau brisa de l’alegria.

Quan canvia l’any

de sobte s’apaga el fanal de la foscor

i ens enlluerna la nova llum del dia.

Quan mor l’any

es despulla el temps, llança tot el seu verí,

i l’esperança, gojosa, es vist de setí.

Quan canvia l’any...

Quan canvia l'any,
fora les paraules
de mal averany.
*
El canvi de l'any
dibuixa paraules
de plata a l'estany.

               Olga Xirinacs

----

Quan canvia l'any
les ones retornen el tresor marí.

La sorra ombrejada blanqueja el seu tapís.

                    Jesús Tomás

----

Quan canvia l'any
entre la foscor llueix l'esperança
mots i cor enceten una nova dansa.

                Novesflors

----
¿Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
amb les espases i les batalles?
L'única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
                Carmen
----
Quan comença l'any, tot s'apuja,
i tu ets conscient
del valor dels desitjos.

Per cap d'any tot comença,
per "fin de año" només acaba.
                Helena Bonals

----

Quan canvia l'any
deixem els paranys,
i estrenem afanys!

               Fanal Blau
----

Quan canvia l'any,
amb un immens somriure
estrenem el nou!

               Gemma

----

Quan canvia l'any
es travessa una efímera
ratlla en el temps fugisser.

Quan canvia l'any
roman l'experiència que
ens ensenya com caure a l'ensopegar.

                  Xavier Vidal Torrella

----

Quan canvia l'any,
res no canvia,
més enllà dels paisatges
on tot està per descobrir.

                  Pilar

----

Quan canvia l'any
tot està per inventar,
per descobrir,
per pintar
de nous colors
el nou camí
que tornem a començar.

                  Joan Fer

----
Que tingueu un bon any
sense cap parany ni engany
ni, tampoc, cap afany estrany
que us porti per mal viarany
i, així, poder veure’ns enguany
encara que sigui pel forat del pany.
                  Papallona Blava
----
Quan canvia l'any...
no aneu per mal viarany;
Sinó voleu fer algun plany
provocat per algun dany
                  M. Roser Algué Vendrells

                 [Si voleu podeu continuar el poema amb altres apariats.

Seran ben vinguts]

INNOCENTADA

El post anterior és una innocentada.

Dubte molt que Rajoy haja escrit, ni fart de vi, un poema en la seua vida (si no és així Presidència del govern espanyol ho desmentirà).

Sí és veritat que va fer la "mili" a València i el seu gust per la festa (informació treta d'El Temps).

No és veritat que jo tinga un conegut que va fer la "mili" amb ell i molt menys que posseïra un poema d'ell.

Per descomptat, el poema és meu (es pot endevinar ja que és molt dolent).

Les innocentades són així.

RAJOY, POETA

De tots es sabut (i si no ja ho conte jo) que el recent elegit president del govern d’Espanya, Mariano Rajoy, va fer la “mili” a València allà per l’any 1979. Segons conten les cròniques s’ho va passar d’allò més bé a les nostres platges i restaurants. Segons els propis comentaris, entre nosaltres va passar “alguns dels millors dies de la seua vida”. Les cròniques parlen també de la seua capacitat per seduir xiques valencianes.

Fins que va jurar bandera, va estar destinat al campament de Marines (Camp de Túria), a 35 quilòmetres al nord-oest del cap i casal, prop de la meua localitat de residència. Un conegut meu que va fer la “mili” amb ell guarda des d’aleshores un paper amb una sextina escrita per Rajoy en una de les festes nocturnes en les que es va prodigar. No sé molt bé a qui està referint-se si a una de les xicones valencianes que va conéixer ací o a Espanya (que de segur ja tenia en el cap en aquella data).
Aquest és el poema:

A TI

Necesito tu encanto: esta límpida figura.
Necesito tu boca: esta sincera frescura.
Suspiro noche y día, gozoso, por encontrarte.

Morir quiero en tus brazos, en tu permanente abrigo.

Ya nada me dañará si siempre estoy contigo.

Sí, ahora sólo siento que vivo para amarte.

(Nota: les lletres grans les he destacat jo)

NADAL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

                                        A Emili Badiella
Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa a la cuina

prop del braser que crema

amb el gas tot encès han enllestit el gall

Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes

i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-

Jesús ja serà nat

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar

Joan Salvat-Papasseit

L'irradiador del port i les gavines

POEMA AMB DATA (I): VINT-I-U DE DESEMBRE

Amb aquest epígraf inicie una nova secció al meu blog dedicat a la poesia. Inclouré ací poemes que continguen una data. El poeta o la poeta sap molt bé perquè l'ha inclòs, nosaltres simplement intentarem deduir-ho. Unes vegades estarà molt més clar que altres. Els publicaré coincidint amb la data del calendari. Comença la sèrie amb un poema de Maria-Mercè Marçal:



(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Avui, vint-i-u de desembre,

he sortit al balcó:

sota una pluja que ja amainava

he vist els testos, les olles, els pots

de conserva plantats d'atzavares,

de cintes, begònies, geranis i cactus,

de cabellera de la reina

i d'alegria de la casa.

I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Faia molts dies que no sortia al balcó

corrent darrere d'amors i d'altres coses...

Maria-Mercé Marçal

Bruixa de dol (dins Llengua abolida)

Poesia 3i4, 1989

AB SES REPICADES BOTES...



(Imatege presa d'ací)

Est jove que balla i canta
ab ses repicades botes,
pareix festeja-les totes.

A totes vol festejar,
segons és de bolliciós;
també es prea de graciós
ab sos dits i motejar;
si el mirau en lo ballar
i ses repicades botes,
pareix festeja-les totes.

Balla i canta fora el so,
fent gestos i remanyoles,
i, en palmes i castanyoles,
creu-se que ell és i altri no:
en tanta presumpció,
i ab ses repicades botes,
pareix festeja-les totes.

Joan Timoneda

Flor d'enamorats

Tres i Quatre, 1984

OMBRA

(Imatge presa d'ací)

Dormia al meu costat.

                                    Diàriament

es despertava quan jo dormia.

Caminava junt als meus passos.

Era a la meua ombra sobre les parets.

Seia quan jo seia.

Menjava si jo menjava.

La companyia era contínua.

Sempre hi era on jo estava.

Sempre, sempre, sempre...

                             des que vaig nàixer,

durant tota la vida,

fins el dia què ella va decidir

abandonar

                   la meua companyia.

ÚTERS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L’home és el seu propi infant incapaç de nàixer,

Confinat per sempre en la seua tomba mòbil,

En la seua vagina de mots: persistents, hàbils

Però sense mai acabar el dur treball de l’ésser.

És el seu vell testimoni paralitzat en la finestra

I mirant el seu reflex en l’esperança voluble

Per aparéixer derrotat per la dèbil ambició

En comptes d’eixir finalment per la porta principal.

S’ha quedat en l’ahir mirant l’endemà,

En el grup, aïllat en el camí inhumà

D’aquest món exterior que ell no pot acceptar.

L’home no és ell mateix i mai ha estat

Una altra cosa que un peu, que un cap, una mà:

Fragments d’una esperança nascuda morta sense unitat.

Yannis  Youlountas

Douze nuits au serail

La Gouttière, 2004

(Traducció feta per mi de l'original en francés)

PUNT DE LLIBRE (X)

La col·lecció de punts de llibres de El Cau de Calpurni va ampliant-se. Arribem al deu. El poema és de Carles Vicent Siscar i Vicens, està en el llibre publicat per 3 i 4, Carn endins que va ser guanyador del XXX premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March l'any 2010. La imatge que serveix de suport és una escultura de Rodin, Danaïde. Espere que us agrade.

M'AGRADEN AQUESTES PARAULES

Aquestes paraules m'agraden, com m'agraden tantes i tantes. Són belles per la seua forma, pels seu significat, perquè estan dins de poemes...

Aquestes paraules i moltes altres forman part d'un llistat que em vaig fer quan llegia poemes de Joan Vicent Clar. Quan vaig començar la lectura m'assaltaven i no vaig poder deixar d'anotar-les. Són un petit tresor i vull compartir-les amb tots vosaltres. (Amb algunes la visita al diccionari és obligada).

(Joan Gris, El llibre roig, 1925)

 mustigar

àulic

centellejar

singlons

grànul

refringir

fal·lera

heteròmera

grufar

mirotejar

jull

brial

bisbètic

clovella

platiniridi

ardència

copaiba

gonelles

patollar

pledejaire

Podeu visitar aquest post meu si voleu saber més sobre Joan Vicent Clar.

VERS SOLT (V)

el temps és un combat de la nostàlgia,
una tristesa imposada.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els versos solts que he triat estan dins del poema SUBSTÀNCIA del llibre de Xúlio Ricardo Trigo, La veritat cansa (Bromera poesia, 2005).

Ací podeu llegir el poema complet, però abans intenteu imaginar-lo.

LLUERNES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó

DARRERA PROJECCIÓ DE LA LLUM SOBRE ELS DARRERS DIES D’HIVERN

(Fotomuntatge fet a partir d'imatges no identificades preses de la xarxa)

L’home reflecteix la seua imatge

sobre la suau pàtina del mar de la incertesa

entre esplendoroses cendres

de temps viscut.

                                Silenci de renúncia.

INSOMNI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

  Hi ha nits que em passege per la cambra

com una cabra en febre

o m'ofegue amb la impotència

dels ocells a la gàbia.

Hi ha nits com aquesta en què voldria ser peix,

enfonsant-me als rius de la memòria,

nedant contra corrents, davallant esperances,

posant-li límits clars a la basarda,

abrandant veus, cremant

llavis, esperant que els ocells

estoven cors, que esclaten els flancs del migjorn

o que a les flors més altes

reste l'alba aturada.

Jaume Pérez Montaner

Adveniment de l'odi

Tres  i Quatre, poesia,  1976 

Més sobre l'autor, ací

HOMENATGE A DARWIN



(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El vuitanta-dos

coma zero sis per cent

del creixement ponderat

d'aquesta economia mundial

ha estat, enguany passat,

de diners purs.

És just i saludable,

és espiritual progrés i pura estètica,

que els acrescuts mengen paper moneda.

S'albira l'home nou,

la nova era.

La resta és

això que tots sabeu:

Davos i Seattle.

La impura carn canalla que protesta.

Antoni Ferrer

Cant Temporal

Tandem Edicions, 2000

Més sobre l'autor, ací

RODA DE VEUS ENCALLADES ALS ESCULLS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I

Al final,
un silenci de tots
es va endur el nom
i tot allò que obria.

II

Perquè buscava la set
vaig beure'm el desig salobre
que a canvi m'oferies.

III

Mulle el dit
al ventre blavíssim de la mar.
Xop de gana,
l'enlaire ardent, ensangonat...
D'on vindrà l'atzar?

Carles Vicent Siscar i Vicens

Carn Endins

Poesia 3i4

Més sobre l'autor, ací

OBLIDADOR



(Imatge presa d´ací)

només qui deslliga l'amarra
i enrere deixa el cuirassat
del Records de plom i de vesc
perquè l'Oceà l'engolesca,
es lliura a l'obert de la vida
tal com l'ocell es lliura al vol.

Elies Barberà

Zoo

Bromera Poesia, 2006

Més sobre l'autor, ací

JAUME BRU I VIDAL

(Jaume Bru i Vidal l'any 1990)

Quan vaig començar a escriure aquest blog vaig retre homenatge al poeta valencià Jaume Bru i Vidal amb aquestes paraules:

"Ací deixe un poema de Jaume Bru i Vidal. És el meu homenatge al que va ser professor meu allà pels anys 73-74 del segle passat a la Filial de l’institut “Lluís Vives”, a Godella. Ell va despertar en mi l’amor per l’art. Aleshores no el coneixia com a poeta, només era Don Santiago, professor d’Història d’Art (i director de la Filial). De les seues classes recorde les seues petites mans escrivint a la pissarra. Potser jo ja intuïa la poesia entre el seus dits."

Hui fa onze anys que ens va deixar. De nou vull recordar-lo amb un dels seus poemes:

HOME, TU QUEDARÀS

HOME, tu quedaràs com queda aquella

pedra oblidada a vora del camí,

veuràs passar les llunes i les ombres

i els sols i els dies clars i els corbs i els vidres.

I restaràs tot sol, sol entre els hòmens,

entre els altres com tu, que també viuen

ben sols, encar que diuen companyia.

I tu seràs alhora herba o empremta,

o pols d'aquell camí que tots calciguen,

o tija assedegada, o arrel morta.

Es inútil que escapes de la terra.

Escapar? Com i a on? Ets, acàs, aire?

Eternament, clavat, sens tu saber-ho

veuràs que la llum passa.

Jaume Bru i Vidal

Home Endins (Antologia poètica)

Consell Valencià de Cultura, 1999

Més sobre l'autor, ací

ALBA D’AMOR

(Descans en la collita, Adolphe Bouguereau)

La sal de l’amor ocult

viscuda amb l’enyor

de la ingenuïtat d’una mirada tendra.

L'ACOLLIDOR SO DEL SAXO

( El saxofón antiguo, plateado de José Antonio del Castillo Martín)

Sota la pluja d'espurnes i el rètol onejant de licors que ja no existeixen la tarda sempre arriba per sorpresa. Des de la finestra podeu veure la ciutat imprecisa. A la ciutat cau la pluja. El món comença a enfosquir-se. Què fer?

Unes mans càlides llisquen per la porta oberta, per damunt de les espatles. Uns llavis sobre altres llavis. Amb fúria, patèticament assaboriu la lluminosa tendresa, la sang de les besades. L'acollidor so del saxo podria acaronar la seua pell i perdurar en el futur d'una mirada.

Et perds amb ella, amb la música i amb la pluja, amb tu.

Francesc Rodrigo

Tigre d'esguard tèrbol

Amós Belinchón, editor

Més sobre l'autor,  ací

BOUQUINISTES



(Les bouquinistes, quadre original d'Edouard Cortes)



ODA ESTRANYA A VALÈNCIA

                    
     Per honorar la Copa.
   In memoriam Abû Abd Al·lah ibn al-Abbâr (1198-1260)
Sóc fill de primavera. Els Bessons m'engendraren. 
Vaig nàixer quan la neu daurava les muntanyes 
del meu Benicadell amb l'estel blau d'Aquàrius. 
La Verge s'arborava en el llevant del cor. 
Fou l'hivern poderós de l'any cinquanta-quatre. 
La meua vall morisca, ibèrica i profunda 
és un castell de llances. Em dic Salvador Jàfer, 
sóc soldat de la lluna verdosa de l'estiu, 
sóc l'estirp abolida d'Abû Ja far al Waqqâxî. 
Parle el bell català que els meus senyors del nord, 
fa segles, m'ensenyaren, i he oblidat l'alifat. 
Me'n vaig pujar a València, buscant el pa i l'amor, 
pensant que trobaria a dalt dels minarets 
el bes del sol a l'alba i el cel tot de maragda. 
I qui em dirà que València només és
putrefacció, pudor de llim? potser la malaltia? 
Hi he viscut tants anys! M'hi sent exiliat, 
contret de tants espasmes! Foll d'haver-hi estimat 
el riu del contraamor. El poder ens negava 
qualsevol esperança, que s'emmerde el poder! 
El poder ens llevava qualsevol confiança, 
que s'ho fenya el poder! El poder bramulava 
perquè podia encara! El meu estrany país, 
de tan llarg i tan prim que no té ni voreres, 
agafa els trens que xiulen a l'Estació del Nord 
i amb fumeres d'atzur s'enfila vers l'incert: 
                          Estació de França. 
S'encisa en la riera i baixa cap al port, 
rumbeja entre floristes perfumades de Rambla, 
seguirà cap al nord, girarà vers el sud? 
Amb els ulls-diamants s'ajaça en la Ribera, 
s'empina a les muntanyes que guaiten l'Aragó, 
besarà els Pirineus o el blau alacantí? 
Bé sap ell que l'esperen els braços cetrinats 
d'aquells amants antics, moros de cara blanca. 
I Al·là que conspirava amb sant Jordi del Drac 
per Alcoi, per Aitana, el Montgó, Cocentaina, 
tota la Vall d'Albaida, mantells de Bocairent, 
teixits d'Alfarrasí, el Ràfol de Salem 
i el meu cor escampant-se com el suc de magrana.
Aquest poema obtingué l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona de l'any 1980 

Salvador Jàfer

Produccions Ansietat (1970-1988)

Poesia 3i4, 1988

A ELS PAPERS DE CAN PERLA 

podeu trobar un bon comentari sobre el poema.