EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dimarts, 21 de maig de 2013

GHAZAL

(Part de la portada del llibre. Pau Àlvarez)
No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar?. Dir què?
Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria de llegir, no dir què?


Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?


No hi ha ningú que sàpiga la meua aflicció, ningú en qui confie.
Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viure hui?


Jo i aquest racó salvatge: la pena de meu fracàs i aquest desig;

no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, només que poguera parlar.

Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estació del conhort 

però no puc volar més. Vull saber a qui podria dir…

Malgrat que estic callada i no puc recordar cap cançó,
encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu cor que hauria de parlar.


Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es va rebentar;
que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cante a les preocupacions anades.


Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’aire cada volta:
una filla d’Afganistan que pot parlar allà on necessite parlar.



Nadià Anjoman
Jo, que no he valgut els budells d'un gos
Edicions 96, 2013
(Versió de Josep Vicent Cabrera a partir de la traducció de Khizra Aslam)

Més sobre l'autora, ací i ací.

3 han deixat la seua empremta:

Consol A. Rusiñol ha dit...

És de justícia donar la veu a qui li han près. Quan pensem que hem avançat amb els drets humans, per què no pensem en la meitat de la població, les dones?

M. Roser ha dit...

Tant la foto com el poema em fan estremir...Trist, molt trist...

Calpurni ha dit...

I que trist pensar que l'autora del poema va morir a mans del seu marit!
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia.

Publica un comentari a l'entrada