GHAZAL

(Part de la portada del llibre. Pau Àlvarez)

No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar?. Dir què?
Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria de llegir, no dir què?

Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?

No hi ha ningú que sàpiga la meua aflicció, ningú en qui confie.
Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viure hui?

Jo i aquest racó salvatge: la pena de meu fracàs i aquest desig;
no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, només que poguera parlar.

Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estació del conhort 
però no puc volar més. Vull saber a qui podria dir…

Malgrat que estic callada i no puc recordar cap cançó,
encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu cor que hauria de parlar.

Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es va rebentar;
que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cante a les preocupacions anades.

Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’aire cada volta:
una filla d’Afganistan que pot parlar allà on necessite parlar.

Nadià Anjoman

Jo, que no he valgut els budells d'un gos

Edicions 96, 2013

(Versió de Josep Vicent Cabrera a partir de la traducció de Khizra Aslam)

Més sobre l'autora, ací i ací.