EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

diumenge, 19 de maig del 2013

POEMA AMB DATA (XL): ELS AMANTS

(Bosco i Admira) 

19 de maig de 1993: dos amants, ell serbi i ella
               musulmana, van ser abatuts a mans
        dels franctiradors. Els seus cossos, abraçats,
                        restaren dos dies al carrer.

Al bell mig d’un carrer prohibit,
al bell mig d'un sinuós trajecte d'asfalts irats i ombres sigil·loses,
dues mans saben d'unes altres mans,
dos llavis saben d'altres dos llavis,
dos braços saben d'altres dos braços,
allí, al bell mig d'aquell carrer oblidat on l'aire s'encalma
i la fúria tràgica dels focs i els coures de l'hivern
esventra i encalça la llarga i feixuga estora de la pena.
                     Hi ha instants en què el món s'ensorra sota els peus,
instants en què la vida té un preu ben efímer,
en què l'amor, ombra eterna dels Capuletto i els Montesco,
ompli tots els buits que la desídia i el rou embruten cada matí
i salva el breu i digne espai de vida arbrat pel soroll de la batalla.
           Hi ha també, però, la mort, aquesta urpa que esquinça el desig,
que corglaça vergers i paradissos com una gangrena antiga,
que sap d'escorces i ermatges, que no comprén
la plenitud humil de dues mans agafades
omplint el segell infinit i digne de l'últim hàlit de vida,
que no entén ni d'aladres i d'espigues
i ens ompli la boca d'un gust amarg i felós a paradoxa i a cendra
quan, insomnes i perduts, vaguem per la nit cercant les últimes respostes                                          
a l'enlloc o a la impotència.
              Hi ha instants, Bosco i Admira,
en què la misèria dels lladrucs enderroca tot signe, tot anhel,
claudica i somou qualsevol alé de bellesa entre els salzes
d'aquella plaça on la humanitat ha conegut
el nom irrevocable del seu auguri.

Al bell mig d'aquell carrer prohibit,
contemplat pel món com l'escenari fosc d'una tragèdia antiga,
jauen, encara, dos cossos, bells i altius amants,
habitants d'un paradís o d'una terra erma sota el jou dels arbres cremats,
sotjadors de la tolerància d'uns ulls ombrívols,
captaires del desig i la innocència,
presoners de l'àmbit irrenunciable de l'amor 
on l'ànima i l'avenir descansen i, eternament, es perduren, 
somniadors d'un món en què el cor daurat de l’espígol 
sempre valdrà més que qualsevol acer delmat i ferit 
sota el pes de totes les cadenes. 

Al bell mig d'aquell carrer oblidat 
dues mans saben d'altres dues mans assetjades i nobles entre la foscúria.

Manuel García i Grau
La ciutat de la ira
7 i Mig editorial de poesia, 1998

Més sobre l'autor, ací.
Més sobre el fet, ací.


3 han deixat la seua empremta:

Igor ha dit...

Molt molt emocional aquest poema de la guerra que per a mi, va significar la fi del somni d'Europa.
I no conec aquest magnífic autor.
Gràcies per portar-lo.

M. Roser ha dit...

M'ha impressionat el poema...A les mans d'aquests amants oblidats al bell mig del carrer, jo hi posaria un ramet d'espígol...
Petons.

Calpurni ha dit...

Impressionant i dur el poema. El fet no entra en la raó humana. Quina manera tan trista, injusta i inútil de segar unes vides.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia.

Publica un comentari a l'entrada