EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dimarts, 28 de maig del 2013

PAÜRA

(Habitació d'hotel, Edward Hooper)
L’última parada del llarg viatge
a la cambra de l’hotel.
                                       Medita,
s’angoixa mirant les busques del rellotge.
Caminen, caminen; un segon, un altre...
Un minut, un altre... Una hora, una altra...
Cronofòbia, cronofòbia, cronofòbia!
No s’aturen, no s’aturen, no s’aturen.
Tapa l’espill, clou les parpelles.
La seua imatge llança estelles
                      de temps,  de temps, de temps...
I ara? Sonen les campanes de la catedral.
Foll, busca la forma del temps ―dura fesomia,
estranya figura que habita els indrets de tots els camins―
per a desbudellar-la amb la mà impacient
i assassina d’un escorxador.
No hi és, no hi és, no hi és!
                   La fugida inútil, inútil, inútil...
Només li resta la paüra, la paüra, la paüra...
(Darrere, 
           sobre el llit de l’habitació, 
                       mor una paraula tremolosa.)

6 han deixat la seua empremta:

novesflors ha dit...

Ens has deixat el cor bategant a tota marxa...

M. Roser ha dit...

Per més que mirem les busques del rellotge, el temps no s'atura, i és inútil fugir...
Bona tarda assolellada.

Dafne ha dit...

Cronofòbia, realment és així, quan el temps arriba a causar la por de l'absència, de l'oblit, de l'amor que no arriba; i la por es fa més gran.
M'ha meravellat.

Calpurni ha dit...

Gràcies pels immerescuts comentaris.
Salut i poesia.

qui sap si... ha dit...

Cau un silenci de plom,
mentre ressonen altres sons
en la petita habitació.
L’hotel de sempre,
l’habitació
que altres cops han triat,
els llençols
que potser s’han canviat.
Tot espera un niu d’amor,
d’un amor amagat,
cauen els instants
d’un rellotge foradat,
obren un temor
a cada moment més gran.
La nit pinta les parpelles
de són i ansietat,
la lluna balla un ball cansat,
lent en el seu caminar,
de tant en tant
les campanes
em volen despertar,
cants d’angoixa
em foraden per tots costats.
Carrers foscos,
finestrals tancats,
vents que udolen
per entre altres llars,
les parets es pinten
amb colors de soledat,
la mà em diu que el temps s’acaba
i s’estreny
com si em voles matar.
Ai! D’aquell temps.
Ai! D’aquell mirar.
Ja s’enfosqueix el jorn
i el meu estimar.
Ai! Que ho saps,
que silent no et vull,
nua al meu costat.

Calpurni ha dit...

Una altra interpretació d'una habitació d'hotel. Bon poema. Gràcies "qui sap si" per la visita.
Salut i poesia.

Publica un comentari a l'entrada