 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Aquestes
persones estan plenes d'esperança, plenes d'energia criminal!
Enmig de la
pluja torrencial porten de la corretja els dinosaures,
també obrin
les seues maletes i les tornen a tancar,
i canten a
cor: "El dia 13 de maig és l'ocàs del món,
no viurem
molt més, no viurem molt més".
Difícil dir
qui riu, qui es fixa en mi, qui no,
en aquest
safareig, i com d'ample i profund és l'abisme.
Veig com
s'enfonsen lentament les persones i els cride
les següents
paraules: veig com us enfonseu lentament.
Cap resposta.
Sobre llunyans vapors de passeig, fatigades i intrèpides,
toquen
orquestres. Ho lamente molt, no em sembla just
com es moren
tots, calats, en aquest temps plujós, és una llàstima,
podria
plorar, plore: "Però ningú sap",
plore,
"en quin any, i açò és, açò és meravellós".
Però els
dinosaures, on s'han quedat? I d'on
provenen
aqueixos
milers i milers de maletes calades
que buides i
sense amo suren en l'aigua? Jo nade i plore.
Tot, plore,
com abans, tot es balanceja, tot
sota control,
tot funciona, les persones probablement ofegades
en la pluja
obliqua, llàstima, no importa, per a plorar, està bé,
vagament,
difícil dir per què continue plorant i nadant.
Hans Magnus Enzensberger
L’enfonsament del Tirànic
Edicions Alfons el Magnànim, 1993
(Traducció de Karin Schepers i Teresa Pascual)
Més sobre l'autor, ací.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Magnífic poema el de Marcus, que em referma en la certesa que la poesia ha de contemplar un cert discurs material que esdevé reflexió.
Moltíssimes gràcies pel teu post tan afectuós el dia de l'aniversari.
He anat una mica atabalada i no ho he mirat fins que t'he llegit.
Salut sempre, i molta.
Gràcies a tu, Olga, per regalar-nos les teus paraules.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada