EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dijous, 16 de maig de 2013

VIURE

(Imatge pròpia)

Viure és això: un cos que alena,
que palpita, que sua, que sent el buit del temps.

Joan Fuster

La pell que s’estremeix al pas de la llum
i s’eriça en sentir la veu arcana i trista del vent.

La pena dins la pena. El dolor dins el dolor.

Un rastre de vol de papallones capturat
per una mirada blava i tendra.

La memòria dins la memòria. L’angoixa dins l’angoixa.

Un llamp d’incerteses que s’aboquen
per rius de dubtes i retrets.

La por dins la por. El somni dins el somni.

El creixement vacil·lant de l’escorça
de l’arbre dels desitjos.

El buit del cos dins el buit del temps.

Una pressió contínua, ingràvida,
a punt de rebentar el fràgil cos.

L’últim silenci dins l’últim silenci.

                                                     Viure.


5 han deixat la seua empremta:

Consol A. Rusiñol ha dit...

És un poema que té força. M'agraden les teves metàfores i podries seguir-ne dient perquè la vida té molts matisos.

M. Roser ha dit...

Viure! Una sol paraula que val un món...Perquè conté tot allò que que ens hem trobat, seguint el nostre camí, positiu o no...Però em quedo amb:
"Un rastre de vol de papallones, capturat per una mirada blava(grisa) i tendra"...
Petons.

Joan Guasch ha dit...

Un poema que és com una bomba, a punt d'explotar de tanta energia com conté.

Calpurni ha dit...

Gràcies pels vostres immerescuts comentaris.
Salut i poesia.

Xarnego ha dit...

M'agradat el teu bloc

"Un llamp d’incerteses que s’aboquen
per rius de dubtes i retrets."

Sense dubte aixó es viure.

Publica un comentari a l'entrada