 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
O POEMA DE POSTPART
T'has aixecat de pressa com el vespre
perquè no m'adonés de com el pa
del teu ventre s'havia anat donant
amb els anys i feia escates com ombres...
Però jo mai no les miro. Dins de casa,
entre aquestes parets blanques que mai
no ens ha calgut de tornar a repintar,
hi veig aquell arc de Sol que et va créixer
a la panxa com un dia de nou
platges o nou roses. D'aquest anar
tensant nou gestos, nou besos, nou ales,
en queda —lluna nova, lluna vella,
tant se val—, l'arc del teu ventre blanquíssim
que ens dugué dues rialles i plors
sobre el parquet agradable i suau
—el galop, els picarols repicant—
dels peus encara tous de dos infants.
Josep-Francesc Delgado
El fum que tot ho enterboleix
Ed. Brosquil, 2003
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Preciós i tendre...Es un poema com una volada d'ocells de matinada, com una pluja d'estels en una nit càlida...Ple de rialles i algun plor, que de tot hi ha a la vida.
Petonets.
Un comentari molt poètic, M. Roser.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada