 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa, retocada per mi) |
XVIII
N’éreu tres com una trinitat humana i bella.
N’éreu tres, tres vèrtexs humils d’un triangle tendre,
una família amb mires i mides i llar:
la dona àngel, la xiqueta dels teus ulls i tu.
Compartíeu la pluja, el pa, el fred i els dies
amb una alegria pobra, caldria dir plena.
N’éreu tres fins el nou de gener del trenta-sis.
Una ràfega de punys amerà els horts de guerra
i ploraren els cànters al canterer de casa.
Fou una matinada dejuna de llum fosca,
plogueren ferides sobre els reguers i les aixades
i d’ençà el plany vestí de negre tota la història.
No fou just perquè ara estaries ací destriant
músiques d’herba per als davantals de la vida
i collint fruits d’arena per als ventres de mar.
N’éreu tres com una trinitat humana i bella
i un cataclisme, de
sobte, trencà el calendari.
Marisol González
Pasqual
Ed. 7 i mig, 2001
Més sobre l'autora, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Un poema trist , però preciós amb unes imatges poètiques molt boniques...M'agrada molt aquest fragment:
"N’éreu tres, tres vèrtexs humils d’un triangle tendre,
una família amb mires i mides i llar:
la dona àngel, la xiqueta dels teus ulls i tu.Compartíeu la pluja, el pa, el fred i els dies amb una alegria pobra, caldria dir plena"...
Bon vespre, Jesús.
Trist i emotiu. L'autora parla de la mort de l'avi en la guerra civil.
Gràcies pel comentari, M. Roser.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada