(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
La mestra insistia
inquirint entre els alumnes
vocacions prematures,
i tu, de bell nou, li ho vas repetir:
-Poltre! Vull ésser un poltre blanc.
I te l'imaginaves amb llarga crinera
cavalcant vigorós l'avenir,
que com un prat impol·Iut s'estenia
fins barrejar-se amb la carena de I'horitzó.
Qui li ho anava a dir a aquell nen
que es quedaria en cavallet de fira?
La mestra, no.
Un gest de la memòria
Edicions de la Vorera, 1999
3 han deixat la seua empremta:
Somniar no costa gaire, però de vegades ens quedem a mig camí...M'agrada que la mestra no
el desil·lusionés!
Bon vespre, Jesús.
Jo també em volia menjar el món, i només me'n queden les engrunes.
Tots d'alguna manera ens mengem el món, almenys allò que tenim a prop i podem amb ell.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada