(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
blanc
i verd, i el podia travessar amb els ulls.
Ara,
pensant-lo, sabent-lo tan distant,
no
em puc estar de mirar-lo, perplexa,
bocins
de món vibrant entre miratges.
Eren
uns anys que els déus no amenaçaven,
els
veia al mar nocturn com brillants escampats.
Jo
flotava entre boires, camí de les estrelles,
amb
aquell vagar propi de la joventut alada.
Sé
el camí que he anat fent sense comptar-ne els passos.
I
ara, aquest maig, i també d'altres cap aquí,
trobo
que, si hi ha déus, s'han dissolt en la fonda
i
extensa solitud del silenci; m'han deixat caure a plom
des
d'altituds glaçades, radiants i estranyes
cap
a foscors cada cop més temibles,
com
les de l'oblit dels altres i el saber
que
les imatges eren només ombres.
La taronja a terra
Ed. Òmicron, 2011
6 han deixat la seua empremta:
M'hi afegeixo al teu homenatge. M'enduc el poema a la sala de lectura i escamparé el seu so, tot enllaçant el text.
Un poema preciós i que no pateixi l'Olga que no l'oblidem jo, ja l'he felicitada...
Petonets.
Un poema preciós de l'Olga.
Vaig a felicitar-la!
Un poema preciós que transmet un cert desencant.
Salut i poesia.
Un poema que m'agrada. Per mi, més que un desencant vital, és el desencant d'una època. Avui s'ensorren socialment molts ideals, masses.
És terrible el desencant, sempre.
Benvinguda al blog, Consol.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada