(Imatge pròpia) |
Viure és això: un cos que
alena,
que palpita, que sua, que sent
el buit del temps.
Joan Fuster
La pell que s’estremeix al pas de la llum
i s’eriça en sentir la veu arcana i trista del vent.
La pena dins la pena. El dolor dins el dolor.
Un rastre de vol de papallones capturat
per una mirada blava i tendra.
La memòria dins la memòria. L’angoixa dins l’angoixa.
Un llamp d’incerteses que s’aboquen
per rius de dubtes i retrets.
La por dins la por. El somni dins el somni.
El creixement vacil·lant de l’escorça
de l’arbre dels desitjos.
El buit del cos dins el buit del temps.
Una pressió contínua, ingràvida,
a punt de rebentar el fràgil cos.
L’últim silenci dins l’últim silenci.
Viure.
5 han deixat la seua empremta:
És un poema que té força. M'agraden les teves metàfores i podries seguir-ne dient perquè la vida té molts matisos.
Viure! Una sol paraula que val un món...Perquè conté tot allò que que ens hem trobat, seguint el nostre camí, positiu o no...Però em quedo amb:
"Un rastre de vol de papallones, capturat per una mirada blava(grisa) i tendra"...
Petons.
Un poema que és com una bomba, a punt d'explotar de tanta energia com conté.
Gràcies pels vostres immerescuts comentaris.
Salut i poesia.
M'agradat el teu bloc
"Un llamp d’incerteses que s’aboquen
per rius de dubtes i retrets."
Sense dubte aixó es viure.
Publica un comentari a l'entrada