ELS HAIKUS DE CIUTAT VELLA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Vella estació
del pont que fou de fusta
al davant, allí.
Ací, una palmera
altiva grata el cel.

*

Ningú dorm estès
a terra, fràgil, reclòs,
aliè als vents.

*

Si passes a prop,
callen ràpides, mudes.
Si camines lluny,
rauquen animosament
granotes invisibles.

*

Creues el riu blanc:
les falses acàcies
esperen l'alba.

Antoni Defez

Els haikus de Ciutat Vella

Bromera poesia, 2005

Més sobre l'autor, ací i ací

COM DIUEN QUE PLOREU ELS HOMES

(Home plorant, Safet Zec)

La meua maror em vetlla cada nit,

capgirant-me la son amb el seu brunzit.

Mire la serra i els tossals i pense

en l'eclipsi d'argila que ens separa;

grapats de pols i hores marcides sense

un resquill de llum. Ai! cada vegada

que et recorde plore. Plore sobre el mur

i la frontera —com diuen que ploreu

els homes— i continue l'insegur

destí, llevant-li mordasses a la veu,

perquè si les coses són com són, deixa'm

que parle d'elles i que tome i parle,

com d'una petitesa que se'm queixa

per tot el cos a un ritme inevitable.

Carmelina Sánchez-Cutillas

Llibre d'amic e amada

Fernando Torres, Editor, 1980

Més sobre l'autora, ací

BONES FESTES

(Imatge pròpia)

REDDITIO SYMBOLI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I heus aquí les mans plenes d'anar-me'n,

cada pas vessant la nit de les timbales,

espantant-me de la cintura líquida d'on vinc

o forjant-me ben endins aquesta guerra continguda.

La sort d'anar clavant-li a la soledat

       dies i dies de vida.

Joan Gregori i Albiol

El setge de l'albir

Poesia 3i4, 1994

Més sobre l'autor, ací

ESCRIT A L'AIGUA

(Imatge no identificada presa d'ací)

En el més íntim, jo no tinc nom,

ja ho saps.

Sóc el teu errar, la causa.

I passe lentament a vora teua

com riu de dits que xiuxiuegen.

Sense deler d'anar enlloc,

etèria,

acaronant la teua volença

com un joc voluptuós.

Balle al teu voltant,

mostrant-me i amagant-me de seguida,

esperant que em trobes

i que em prengues

i faces de mi

cos 

i parada.

Carles Vicent Siscar i Vicens

Carn endins

Poesia 3 i 4, 2011

Més sobre l'autor, ací

FOTOGRAFIES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sepia es el descolor de las fotografías amarillentas 

que en pocos años más se habrán borrado.

                                  J. E. PACHECO 

Entraré a la casa amb por d'espantar 
la pols adormida sobre les coses. 
Em colpejarà el temps 
que haurà clivellat rostres 
que ja ni recordava. 
Deposaré en terra 
la memòria, l'escut i les armes. 
Obriré calaixos i portes d'armaris, 
regiraré tots els mobles. 
Records d'alcàmfora i fustes corcades. 
Sota uns vells pantalons 
trobaré les fotografies. 
La pilota ben agafada, 
al costat del meu cosí. 
Tots dos davant la reixa 
de la finestra d'Angelita 
fixem la mirada al futur. 
Jo, que somric a la càmera, 
sóc el fill que no he tingut.

Iban L. Llop

Batalles de Sardenya

Ed. Bromera, 2010

Més sobre l'autor, ací

SANEFA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A Josep Porcar

Palpant encara els suaus murs de l'enderroc, passant la mà, 

els dits, per les reixes contundents, reixes plenes de pols garbellada, 

de finíssima pols incommensurable, vas extreient els acolorits taulells 

de sota el balcó, com immensos queixals divuitescos, amb molta cura, 

un a un, clec, clec, temptejant silenciosament l'amarga consistència 

amb la paleta —la catalana dels obrers, del pare, de l'avi— conscient, però, 

del dolgut sacrilegi, la pols s'espesseix, Potser alguns ulls et guaiten 

des de l'ombra plena d'esparts, des dels foradats canyissos 

del sostre; pel terra, astorada, la vela d'un carro que mai tornarà 

a moure's del corc, s'escampa entre corfes d'ametles vellíssimes, panolles 

rosegades, i al·lucinants tires de tomaques, místiques per l'aire estupefacte 

i florit de la pols, de les andanes. Amb un cabàs els replegues, 

col·locant-los tendrament com si d'arnats difunts omplires l'atifell, 

com si amb càlides vesprades alfarrassares els colors pintats i vivacíssims. 

Mentre, l'espremuda pols —algú aventurarà si és la pols del temps— 

ompli, inexorable, tot el carrer amb una llarga processó 

resseguint les teues passes insomnes, perdudes, atarantades pel carrer.

Alexandre Navarro

Ex-vot

Ardeas poesia, 1987

Més sobre l'autor, ací i ací

[ELS FANTASMES HISTÒRICS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

els fantasmes històrics l'arrossegaven cap a dintre
caragol d'ulls retràctils 
               serpent de l'abisme 
cuc fat d'ésser cec                
               gasela de l'impossible 
peix abissal al fons del temps
                llac estòlid i àncora del fúlgid 

qui acceptara el maldestre joc d'atzar es deia 
tot resseguint les empremtes de ningú sobre la boira
i sortejant la genuflexió al tel·lúric 
o desertant presons d'amor 
fos amb la matèria volàtil 
i esdevingut polsim del cosmos no haver de dir

             aquesta boca és meua
             i he vingut de tan lluny tan sols
             per anar anant-me'n
             cabdellant una història de fantasmes
             per fosques galeries de passió
             on l'ull constata el seu periple
             pels infinits tombants del cercle

Manel Rodríguez-Castelló

L'acròbata dels ponts

Amós Belinchón, editor, 1989

Més sobre l'autor, ací

[NO TENÍEM RECORDS]

(Imatge pròpia)

Record o espina lenta, amor, et pense.

  Joan FUSTER

No teníem records. Érem desig. 
No fa gaire temps viatjàrem terres, 
déiem històries d'un vell país. 
De bona gana tornaria enrera,
ara que el capaltard ja no em durà 
el tast del teu cos, el somriure blau, 
quan, silent, et recollia del llit 
per descobrir les naus a la deriva  
i escampar estels sobre l'aigua;  
mentre oscil·laven els pals dels balandres  
i els crepuscles precoços de setembre  
enfosquien la quieta costa, el temps.  
Solcs de la memòria llauren l'instant.  
No cerque sinó oblidar.

Francesc Rodrigo

Tigre d'esguard tèrbol

Amós Belinchón editor, 1996

Més sobre l'autor, ací

TEMPS IRREDUCTIBLE

(Mà d'una estàtua de la Piazza della Signoria, Florència. Imatge pròpia)

En l’ínterim que som, el temps irreductible  

Antoni FERRER

Quan en arribar a l’estació de la penombra

revisem els camins i valorem la collita,

quan pensem que la costera s’ha acabat

i ens enlluerna el dring de la planura

i ens calma el sol indemne i acollidor

o quan sembla que hem bastit la glòria

sobre l’imperi llefardós de qualsevol cor desert,

és aleshores ―nafra i calma―

quan les nostres mans rompudes accepten

la derrota i la condemna dels déus implacables,

acusades de jugar i perdre sobre les caselles

diluïdes de les nits i dels dies

i culpades d’atacar el temps irreductible

d'aquesta escorça, aspra i abismal,

                            d’aquest nostre estèril paisatge.

Del meu Llibre de contemplació

Ed. Germania, 2013

[AIXÍ I NO D'UNA ALTRA MANERA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Així i no d'una altra manera  
La vida ens ha corprés  
Per la nostra mateixa vehemència  
I la bonior d'obrir els vidres  
Deixant passar la brisa  

Segurament encara resta 
El darrer estímul del tret 
Inexhaurible 
O el trànsit del foc 
A son refugi plaent 

Segurament encara resten 
A la perpètua inquietud 
Dels pensaments
                 Els vells enyors
                 I la distància...
                                El vells enyors
                                I la distància...
                                                I la distància...

Josep Sou

Anfracte. Ritual de llavis

Amós Belinchón, editor, 1995

Més sobre l'autor, ací

[CONCEBRE LA CIUTAT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Concebre la ciutat com un senyal de tu:  
saber que en els avisos del semàfor  
hi ha el pur batec del teu cor encobert,  
i els ulls incorporats a negres rodes.  
Assentir als clàxons —últims retalls de veu,  
fotografies de la teva música... 
Besar el quiosc, el rostre ple d'imatges, 
assumir cables com cabells, 
finestres com esguards, 
teulades com espatlles dirigides, 
guaitar la roba estesa com la pell, 
parlar als aparadors com al cos nu, 
a les esveltes robes com al pit, 
al ball de multituds com al teu bleix, 
com al mateix pulmó que et sagna llum, 
robar al carrer la forma del teu braç, 
omplir d'olor a benzina tots els teus records, 
acostumar-me a tu sobre l'asfalt. 
Saber-te en el minut de vida digital dels ascensors,
sobre l'eclipsi dels paraigües en la multitud. 
Aproximar la vida al senyal teu, 
al rètol que anticipa el teu retorn, 
el teu recomençar sobre l'aigua del port...

Xavier Pérez i Torío

Combat d'absències, 1993

Amós Belinchón, editor

Més sobre l'autor, ací

EL CEC

(Imatge d'Edgar Hermosilo, presa d'ací)

 Sabia com eren els borralls i les volves,

      però desconeixia el color de la neu;     

percebia el soroll de la mar i les ones,   

però no en copsava l'horitzó ni el relleu.

   Sa casa sempre feia una flaire de pomes   

madures, malgrat l'olor constant de tabac;      

amb el nas ert reconeixia les aromes     

opaques que separen brandy i conyac. 

Distingia els harmònics enmig d'un concert  

perquè es passava la vida entre instruments, 

més fresc que sota un oasi enmig d'un desert.

  Un dia, abans de morir, fou tan indulgent    

que, dret des de la seua finestra, despert,      

decidí llançar les partitures al vent.

Josep Palomero

La rosa dels vents

Ed. Bromera, 1997

Més obre l'autor, ací

POEMA AMB DATA (LX): [PARÍS TÉ EL TEU MIRAR...]

(Imatge pròpia)

París té el teu mirar en la mirada

d’ençà el vint de novembre

de mil nou-cents noranta-cinc.

París plou com tu plous capvespres àngels,

migdies llargs i foc en l'abraçada.

París besa amb els llavis amb què em beses

els besos més abril, més mar en calma.

París camina el pas que tu camines.

París té el teu somriure, lluna i alba.

Marc Granell

Versos per a Anna

Ed. Bromera, 2003

Més sobre l'autor, ací

[EL POEMA SE SAP ABILLAT...]

(Exterior de l'església de Santa Caterina, València. Imatge pròpia)

El poema se sap abillat, insolent, 
renegat de claror, estrafet a les fosques, 
llepafils i sobrer, poregós dels camins, 
folre dolç, petaner, buit de vida pertot.

Rebost farcit de menges, vida solta a les lleixes, 
estants coberts d'olors que el poema no sent,
hi ha eis vaixells per al forn i l'antiga corbella, 
la post i la sal sosa, gavelles de lletsons. 

Vull dir el que no han dit els que només escriuen 
arrambats a l'ampit de vitralls cecs solemnes, 
hipòcrites bohemis de plats d'ànec al forn 
ajornant els instints, ganyotes saberudes. 

Pedra tosca que encercla la porta de l'entrada; 
confitura de móra, taca lila al pitet,
flonjor de pell de branca, de la soca, l'arrel, 
i enderrocs als cabassos, caragols a la soca. 

Fonedissos poetes, guaitadors de la pluja, 
toqueu fusta i arena, toqueu nas i balleu, 
escureu les cassoles amb molles, pa de dacsa, 
i amb maneguins als braços feu poemes sobrers.

Maite Insa

El poema és sobrer

Ed. Bromera, 2007

Més sobre l'autora, ací i ací

                   

L'ETERNA REVOLTA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Que tot no serà un somni, 
Que res no es fondrà com un fum cendrós. 
No digueu mai que no heu existit!, 
Que nosaltres som la imatge d'una imatge! 

«L'infant, en llevar-se aquest matí, 
ha llençat un cairell contra l'espill. 
Jo l'he vist torcar-se els morros, 
exultant d'odi i de bromera. 
L'avi, que se'l mirava,
ha fet un somrís d'esperança cínica i de complicitat»

      Ens beurem els bassots       
      que sembra la pluja.

      Occirem els pares
      i les femelles seran ermes.

      Incendiarem els registres civils
      i anul·larem les nomenclatures.

      I serem,       
      serem un jorn, tan sols,
      eternament.

Josep Mir

Viure no és necessari, navegar sí

La forest d'Arana, 1987

Més sobre l'autor, ací

41

(Pintura de Pere Salinas que il·lustra el llibre)

41

Aquest és l’espai del somni. Com si guixat.
Una caixa de fusta gastada. Ací, on reposa
el maquinari, sot un cel ras o no, puntejat
d’ulls. Com si cosit. Les hèlixs removent
els aires i les boires, tota la nit. Sota el groc
dels bladars escrius la gramàtica de les
arrugues inexplorades. Tota la nit. Tots els
temps del món. O no.

Joan Navarro i Pere Salinas

O: Llibre d’hores 

[Edició multilingüe: català, espanyol, portuguès, francès, anglès i italià.] 

Edicions 96, 2014

Més sobre els autors, ací (Joan Navarro) i ací (Pere Salinas)

41

Este é o espaço do sonho. Como se riscado. Uma caixa de madeira estragada. Aqui, onde repousa o hardware, sob um céu raso ou não, ponteado de olhos. Como se costurado. As hélices removendo os ares e os nevoeiros, toda a noite. Sob o amarelo dos trigais escreves a gramática das rugas inexploradas. Toda a noite. Todos os tempos do mundo. Ou não.

Tradução para o português: Joan Navarro & Veronika Paulics

41

Voilà l’espace du rêve. Comme rayé. Une caisse en bois usée. Ici, où repose le hardware, sous un ciel dégagé ou non, pointillé d’yeux. Comme cousu. Les hélices remuant les airs et les brouillards, toute la nuit. Sous le jaune des champs de blé tu écris la grammaire des rides inexplorées. Toute la nuit. Tous les temps du monde. Ou non.

Traduction française : Dolors Català

41

Questo è lo spazio del sogno. Come scarabocchiato. Una cassa di legno frusto. Qui, dove riposa l’hardware, sotto un cielo terso o no, punteggiato di occhi. Come cucito. Mentre le pale rimuovono le arie e le nebbie, tutta la notte. Sotto il giallo dei campi di grano scrivi la grammatica delle rughe inesplorate. Tutta la notte. Tutto il tempo del mondo. O no.

Traduzione all’italiano: Beppe Fiorelli

41

Este es el espacio del sueño. Como si garabateado. Una caja de madera gastada. Aquí, donde reposa el hardware, bajo un cielo raso o no, punteado de ojos. Como si cosido. Las hélices removiendo los aires y las nieblas, toda la noche. Bajo el amarillo de los trigales escribes la gramática de las arrugas inexploradas. Toda la noche. Todos los tiempos del mundo. O no.

Traducción: Joan Navarro

41

This is the space of the dream. As if scrawled. A worn wooden box. Here, where the hardware rests, under a clear sky or not, dotted with eyes. As if sewn. Propellers stirring airs and mists, all night. Under the yellow of wheat fields you write the grammar of unexplored wrinkles. All night. Every time in the world. Or not.

Translation into English: Pilar Segarra

POEMA AMB DATA (LIX): CARTE DU 8 NOVEMBRE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

      Les ungles en el nostre pit, la ceguesa que ens gela els nostres ossos, qui s’ofereix per a subjugar-les? Pioners de la vella església, anuència de Crist, ocupeu menys espai a la presó del nostre dolor que el rastre d'un ocell a la cornisa de l'aire. La fe! El seu bes es va apartar horroritzat d’aquest nou calvari. Com podria el seu braç mantenir destapiat el nostre cap, si ell viu de la caritat d’un pany incorrecte? El fàstic suprem, a qui la mort mateixa el nega el fum últim, es retira, disfressat de senyor.

     La nostra casa envellirà lluny de nosaltres, salvant la memòria del nostre amor ajagut intacte a la rasa del seu sol reconeixement.

    Tribunal implícit, cicló vulnerari, que tard ens lliures l’objectiu i la taula on la fam arribava la primera! Sóc ara com un gos rabiós encadenat a un arbre ple de rialles i fulles.

(Traducció meua)

René Char 
Seuls demeurent 
NRF, 1945

Les clous dans notre poitrine, la cécité transissant nos os, qui s’offre à les subjuguer? Pionniers de la vieille église, affluence du Christ, vous occupez moins de place dans la prison de notre douleur que le trait d'un oiseau sur la corniche de l'air. La foi ! Son baiser s'est détourné avec horreur de ce nouveau calvaire. Comment son bras tiendrait-il démurée notre tête, lui qui vit, retranché des fruits de son prochain, de la charité d’une serrure inexacte? Le suprême écœurement, celui à qui la mort même refuse son ultime fumée, se retire, déguisé en seigneur.
Notre maison vieillira à l'écart de nous, épargnant le souvenir de notre amour couché intact dans la tranchée de sa seule reconnaissanceTribunal implicite, cyclone vulnéraire, que tu nous rends tard te but et la table où la faim entrait là première ! Je Suis aujourd'hui pareil à un chien enragé enchaîné à un arbre plein de rires et de feuilles.

PREMI COMTESSA MARIA LUNA

Aquesta vesprada he tingut l'honor de rebre en el meu poble el premi al mèrit cultural Comtessa Maria Luna de les Lletres, reconeixement social i públic als veïns que han destacat en algun aspecte cultural, educatiu i de patrimoni. Una mena de premi Nobel de les lletres de La Pobla de Vallbona.

                                            

[COBRIM-NOS AMB LA SEDA FOSCA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

cobrim-nos amb la seda fosca
del desig
i despullem el nom
el seu parany
de clarobscur
cobrim-nos amb la flaire
transparent del gest
i esborrem les hores
trossejades
per la cadència
d'una altra ombra

Anna Montero

Arbres de l'exili

Gragal libres, 1988

Més sobre l'autora, ací

TESSEL·LA VIII

(Poema propi sobre una imatge pròpia)

Del meu Llibre de contemplació

Ed. Germania, 2013

POEMA AMB DATA (LXIII): 1 DE NOVEMBRE

(imatge no identificada presa de la xarxa)

En dies com aquest, 

pètals de records, anhels i sentiments 

volen uns prop, altres llunyans, 

buscant en la memòria aquells que ja no estan 

però sempre estaran... 

En dies com aquest, 

de nou llance un clam, 

vull un bàlsam per estanyar tantes ferides, 

tantes vides perdudes, 

tants amants sense cossos al costat... 

En dies com aquest

voldria que tots tinguérem pau,

que poguérem visitar el lloc

on la mort enamorada

ha empresonat als nostres éssers estimats.

En dies com aquest,

voldria que ningú no hagués de reclamar

que s'obrira cap fossa,

o que vagara per cunetes i camps

pensant on els ossos amants

hauran anat a parar.

En dies com aquest,

voldria que els sentiments que volen

no deixaren de volar

i ens ompliren de nou la vida

de fraternitat, justícia i llibertat.

En dies com aquest,

voldria que mai es quedara un mort

sense dol i sense pau!

Pura Peris

Tast de vida

Ed. Germania, 2014

Més sobre l'autora, ací i ací