EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dimecres, 29 de juny de 2022

FINAL O CAUSAL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FINAL O CAUSAL 

Tinc por que me gelen el cos

GASPAR JAÉN I URBAN

 

Hui tampoc has vingut pare

cavajot soc a l’ermàs

de nou pregant que s’asseque

la sènia de colp mare

 

passes de nou i em boxeges

el cor en un ai i las

em tornes les mans heretges

només calles perquè peque?

 

dispara’m déu quan em veges

després de l’ara que amara

de llum el meu cap escàs

 

dispara paradís para-

disparaparadispara!

la mort també em decebrà.


Pere Císcar

Anit sempre

Edicions del Buc, 2017

Més sobre l'autor, acíací

diumenge, 26 de juny de 2022

[NO ENTENC LA NIT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

No entenc la nit

ara que el silenci parla d’aigua i carrers buits

mentre les hores canten a la taberna

entre ahir i demà. La nit em transforma

en pedra blanca de riu, rodona,

malalta i descosida boca, em prem

els mugrons de fred si no hi ets

cercant la febre dels arraps i aquesta gesta

que em volia llum, ganyota, mantega.

El rellotge entén el que ara dic:

que no vull nits

per bé que el temps m’ha fet més sòbria

i m’ature als ponts sota la lluna i escolte parlar.


Begonya Mezquita

Parlen els ulls

Edicions del Buc, 2014

Més sobre l'autora, ací i ací

dimecres, 22 de juny de 2022

IMAGES À LA SAUVETTE


Images à la sauvette

[Henri Cartier-Bresson, 1908-2004]

 

No hi ha res en aquest món

que no tingui un instant decisiu.

Cardenal de Retz

 

Vas pressentir sempre el moment;

la mil·lèsima fracció de segon

en què el geni i l’olfacte es confabulen.

Premies el disparador contra el silenci,

per això als teus retrats palpita

un impuls fosc, una pulsió de vida

obscura i tràgica, un convuls equilibri.

 

Deies que una bona fotografia

havia de fer-se amb els ulls i el cap i el cor,

i que era bo deixar que fossin les imatges

les que busquessin l’objectiu

igual que un animal cerca la mà

que l’alimenta. Les teves lents

han congelat una part grisa de la història.

 

En blanc i negre vas brunyir

de llum viva totes les teves fotos.

La “Sèrie índia” sintetitza

l’instant revelador

en què l’invisible se’ns concreta

i la mirada és com la fulla d’una daga.

 

Un dia vas deixar de retratar:

“Ja no faig fotografies”, repeties

com si t’habités un dens pòsit de nostàlgia

i en cada imatge retrobessis

algun fragment inèdit i brutal

de la part més ferotge del teu segle.

 

“Ja no faig fotografies. Als carrers no.”

Com si els records se’t regiressin

i t’inquietés aquella forma de memòria

feta de trossos de paper.

Tota aquella memòria de voyeur.

 

L’obsessió per una imatge robada:

 

                     “Hi ha massa llum,

                                           ja no faig fotografies.”


Àngels Marzo

El rastre nival

Pagès Editors, 2022

Més sobre l'autora, ací

diumenge, 19 de juny de 2022

SONET PER A DONES QUE SOMIEN CAVALLS

 

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

SONET PER A DONES QUE SOMIEN CAVALLS

 

T’has arrencat els ulls

per una casa

i, per una carícia,

has esguerrat el teu vestit magnífic.

 

T’has esventrat

per a donar vida

i t’has venut l’ànima al diable

per una il.lusòria família.

 

Ara plores, sí;

no entens res:

ensenyes les dents i et menjaries algú.

 

Hi ha nits que també jo

somio amb cavalls:

no porten brides ni ferradures.

 

Laura Martin Ortiz

D'aquest breu somni

Bromera Edicions, 2022

Més sobre l'autora, ací   

dijous, 16 de juny de 2022

GEÒRGICA

 

(Tornant del camp. P. P. Rubens)
Geòrgica

 Tornant del camp

P. P. Rubens

 

La natura s’encalma,

tot es va assossegant,

la llum que era ben clara

es va tornant d’aram.

Paisatge amable en ordre:

pasturen els cavalls,

els xais van a la pleta

i estan segats els camps.

Les pageses s’entornen

amb eines a les mans,

carregades de l’herba

que han de donar al bestiar.

Un món antic perfecte

que l’home ha dominat,

i oculta poders tèrbols,

guilles entre aviram.


Jordi Julià Garriga

L'estranya terra

Pagès Editors, 2022

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 13 de juny de 2022

[SABIA NOMS QUE EREN...]

(Imatge pròpia)


Sabia noms que eren iridescències

i travessaven jardins. Sabia indrets

on creixien en majestat les meravelles

i els nèctars substantius dels clars de lluna,

on creixien les papallones de la imaginació.

¿Ara quin frenesí m’ha empès

inevitablement

cap a presidis encerclats d’herba negra?

Plou sense treva ni pietat dins grans silencis.


Antoni Vidal Ferrando

Si entra boira no tendré on anar

Proa Edicions, 2022

Més sobre l'autor, ací 

divendres, 10 de juny de 2022

[EM VA PROHIBIR SOMRIURE UNA CARTA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Em va prohibir somriure una carta

vestida d'uniforme i medalles.

La imatge de la mort

avui va als segells.

Alenar el seu nom

era com escopir la pols d'un record

bressolat per l’onada de l’esperança.

 

No fer res

és admetre el poc sentit de la paraula.

 

Vaig viure lluny

de l’amor que predicava

m'escorcollava els sentiments

i somiava, a cada instant

de reposar el nostre alè revolucionari.


Ferran Navarro i Soriano

Manifest de les branques i altres pamflets

Editorial Denes, 2020

Més sobre l'autor, ací


[En aquest enllaç es pot veure una notícia sobre el fet que va donar lloc al poema:

https://twitter.com/4_ferran/status/1487319785021100033?t=-G6k5Sqd8Ifl-CxVvJX5_w&s=08]

dimarts, 7 de juny de 2022

POEMA AMB DATA (CXVI): 7 DE JUNY DE 1980

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

7 DE JUNY DE 1980

 

Camines en silenci, amunt i avall pel pati,

mentre les dones ploren dins la casa

i amortallen el cos d’Assumpció,

i esguardes un gerani assedegat

que crema al sol, peces de roba estesa,

la sargantana que ascendeix pel mur

i, al fons, en un racó, les conilleres buides.

Saps que el teu temps s’acaba,

però ara se't presenten

els dies infantils sota una llum més clara

que atorgava a les coses un sentit

―així ho has consignat a les teves memòries,

precises en detalls sense importància,

que els teus dos nets potser no llegiran―,

i amb ulls de nen cansat em mires i no em veus,

i jo et miro i et veig com mai t’havia vist,

fet un ancià que no espera res

dels dies que li resten al davant.

Volia acompanyar-te en el dolor,

però en aquell moment no vaig saber què dir-te,

perquè els joves ―encara que es proclamin

aspirants a poetes―, com que viuen

les coses per primera volta i senten

l’exigència de menjar-se el món

i atipar-se de mots i transcendència,

ignoren que la mort

no es pot aplacar amb mots.

I mentre percaçava uns mots que no he trobat

fa quaranta anys i escaig que deambules

pel paisatge en ruïnes d’aquests versos

que no vaig saber cloure al seu moment,

perquè la nafra que es va obrir aquell dia

no ha cessat d’endenyar-se,

i jo també camino per la vida

amb un dol massa llarg per sobreviure’l.

Una vida sencera, que ha estat la meva vida,

i que ara, a les envistes de la darrera edat,

necessita subscriure un armistici

definitiu amb tu.

Avi, descansa en pau,

i habitem els dos junts aquesta tomba

de fràgils mots bastida pel poema.

 

Josep J. Conill 
 
Poema del llibre inèdit "Com daus" 
 
Més sobre l'autor, ací i ací

dissabte, 4 de juny de 2022

EN AQUESTA ESTANÇA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EN AQUESTA ESTANÇA

 

En aquesta estança

buida i silent,

que ahir ocupava,

aquell somrís

afable

i la tendresa

de la carícia,

avui acull al cor

de la mancança,

la memòria neta

 

de la presència.


Vicent Torres Aguado

Les estances

Editorial Neopàtria, 2022

Més sobre l'autor, ací