Aquest poema és la meua col·laboració en el llibre "Entre la pedra i el ferro" promogut per l'ajuntament de Sagunt dins de les activitats de la presentació de la candidatura de la ciutat a Patrimoni de la Humanitat. Edició a cura d'Antoni Gómez i Vicent Penya.
 |
| (Imatge presa d'ací) |
ÈPICA PER A UNA CIUTAT
Eminet excelso consurgens
colle Sagunthos
SILII ITALICI “De Bello Punico”
Mantín ferma la daga incorruptible
en el puny de la teua descendència.
ANTONI
FERRER
Seràs ferro, ara pedra.
Quiet, però, el temps que tot ho
venç ens ve perdurable
i de gosar travessar-lo, trobarem la
pedra
on el rostre de tots els rostres
arcans
se’ns presenta dignament inconsútil sota
l’ombra dels invasors.
Arse
assajada; les espases alçades; Hanníbal i Escipió, quasi desnonats;
la iniqua batussa, exhumada als
llibres d’història;
les cítares encara ressonen: arpegis
i compassos;
ressonen encara els timbals: ritmes,
i domassos als balcons.
Oh glòria fugissera, oh derrota
victoriosa!
El dolor traspua la càvea del teatre
no nat,
la ràbia encara alimenta màscares
invisibles a l’orquestra i al prosceni.
I en anamnesi tornaran vestigis
d’homes i segles:
la noble persistència de l’ésser
brostant entre la boira.
*
El teu nom, d’antic, esdevé modern:
sempre a sota d’una muralla hi ha
una altra muralla.
L’esplendor d’allò que un dia fou, despulls i runes, ara, inviten a nova vida.
Sobre les terres de l’oblit naix la
ciutat que ja ha nascut.
Morbyter. I tenim
memòria de terres fecundes,
d’horts de joia i abundància,
d’aljubs inesgotables...
Ressona el temps insepult en el
marbre de palaus i mesquites;
ja riu la terra feta llum i mare de
benaurança.
Presonera del temps, però, t’arriben
cristianes lluites i sagrades hostilitats.
Muri
veteres. Ja, desvestida de gaubança, t’amortallen,
i de ser font i mar ―ara ermàs i
dissemblança―
et bescanvien sol i lluna per set i
miratge.
*
Trenta-un dies de setge, al
trenta-dos,
canons, morters i obusos francesos
matinaren;
entre garrofers, oliveres i moreres,
impacient sang vessada
conformà un silenci etern d’alabastre
negre.
El teu nom, de nou, esdevé antic:
vestigis d’homes bons retornaren.
Però també ressona encara humana cendra indigna d’un general
que amb ignominiosa tramoia anihilà dignes somnis de
mans obertes.
*
Seràs pedra, ara ferro, ara
acer coronat.
Viva memòria de ferida
insurgent, de reconversió i desmantellament,
de lluita empresonada
dins el crit de la pedra, dins l’acer,
i de foguera irada en la
incandescència dels anys.
*
Resplendirà sobre
merlets i murades, el temps.
Que ara el temps, de present, se’ns fa bocins
d’història;
que ara la teua faç, de serena, se’ns fa signe de
sacrifici.
I amb el ressò de les hores
estimbades,
oh Arse!, oh Saguntum!,
oh Morvedre!,
esdevindràs lloc on
habita el temps immortal,
el temps que tot ho venç; el temps
que ens ve, ara, perdurable.
Jesús Giron Araque
Entre la pedra i el ferro (Poetes pel patrimoni de Sagunt)
Onada Edicions, 2017
Iehuda Amikhai
Entrades
