FUISTE / VAS SER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

FUISTE

 

Fuiste una avenida de álamos

en el tiempo en que la memoria

proyectaba puentes y senderos

ovillando imágenes del recuerdo desatado.

 

Fuiste mar y malecón, paseo líquido,

río de húmedo silencio y atardecer sonoro.

 

Fuiste un sueño que meditaba las horas

habitadas de tu presencia inexcusable.

 

Fuiste la razón de lo que fui

y hoy solo huyo de lo que fuiste.

 

A través de esa avenida,

de ese mar,

de ese río,

de ese sueño,

ya sin razón de lo que fui o fuiste.

---

VAS SER

 

Vas ser una avinguda d'àlbers

en el temps en què la memòria

projectava ponts i senders

cabdellant imatges del record desfermat.

 

Vas ser mar i moll, passeig líquid,

riu d'humit silenci i capvespre sonor.

 

Vas ser un somni que meditava les hores

habitades de la teua presència inexcusable.

 

Vas ser la raó del que vaig ser

i hui només fuig del que vas ser.

 

A través d'aquesta avinguda,

d'aquest mar,

d'aquest riu,

d'aquest somni,

ja sense raó del que vaig ser o vas ser.

 

Juan Antonio Millón

Paisaje desde el sueño

Brosquil edicions, 2008

Més sobre l’autor, ací

 

[Traducció meua al valencià]

J.

(Imatge noidentificada presa de la xarxa)

 J.

 

Ahir vas abandonar l’habitació per fer un cigarret

i quan t’he tornat a veure eren quarts de vuit del matí,

sorties de la dutxa amb els cabells xops

i et posaves el bodi amb agilitat.

Quan t’he buscat de nou amb la mirada,

només quedava a la tauleta un suc de taronja i llimona

i, a la cuina, una cafetera, que he assaborit

en el dibuix de la silueta dels intersticis de la ment

mentre aspirava la teva olor

amb l’aroma del cafè.

 

Ha tronat i ha plogut tota la nit

i he tingut la sensació de xerrar amb tu

en una vigília lleugera,

com ho feia amb els cosins quan estàvem de vacances,

converses etèries de cadells entre jocs estivals.

És la sensació encomanadissa,

pau sostinguda i l’al·licient de ser amb tu,

sense fer res o trepitjar el fre:

una tarda d’amor o un passeig

cap a un vers no inestable.

 

Els gats eviten els tolls al pati

mentre cada glop em crema la gola.

La sala s’engrandeix sense la teva presència,

i tots els records per les lleixes són un interrogant

que ni intento esbrinar de reüll.

Tot i que has sortit fa pocs minuts

la casa s’ha buidat més que la tassa.

David Castillo

Camp pervers

Edicions Proa, 2023

Més sobre l'autor, ací i ací

EN AQUESTA ESTANÇA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EN AQUESTA ESTANÇA

 

En aquesta estança

buida i silent,

que ahir ocupava,

aquell somrís

afable

i la tendresa

de la carícia,

avui acull al cor

de la mancança,

la memòria neta

 

de la presència.

Vicent Torres Aguado

Les estances

Editorial Neopàtria, 2022

Més sobre l'autor, ací

CODA

(Imatge pròpia)

CODA

 

Vivim d'una paraula que nosaltres no hem dit

i n'esperem una altra que tampoc podem dir.

Som nascuts a una vida que no hem encés nosaltres

i n'esperem una altra que no se'ns muira mai.

No és nostra la primera ni l'última paraula.

Ni nostra la llum última.

Ni l'última figura sobre el llenç on pintem.

Ens apropem, a penes,

a esbossar en la tela la forma fugissera

que en el llenç preexistia i la llum ens promet.

I assagem i provem,

hi tomem i esperem, corregint clarors i ombres,

enriquir el retrat amb figures penúltimes,

amb paraules penúltimes.

I estem sempre de pas,

penúltims com la llum de la vida tan breu,

com la presència:

com l'agret en el trèvol i el roig en la rosella.

No és nostra la paraula, ni la llum, ni la forma

que encara preexisteix en espera secreta

i que intentem al llenç.

La intentem com pregunta, persistent, irresolta,

com última pregunta, que no podem respondre:

si després de la mort s'hi val que hi haja vida,

si abans i per tothom no la hi ha haguda.

Antoni Ferrer

Lux Aeterna (dins Poesia Completa 1979-2021)

Institució Alfons el Magnànim, 2021

Més sobre l'autor, ací i ací

PAISATGE

(René Magritte. La Décalcomanie, 1966)

PAISATGE

When it comes, the Landscape listens –

Shadows– hold their breath–

Emily Dickinson

Entrar a la casa d’algú que coneixies

on només queda la constància dels mobles

per semblar càlids i un fil de roba estesa

a la finestra, ple d’òxid i memòria.

Com es mesuren els forats d’una vida?

La cambra buida, el marbre de la cuina,

els marcs de fusta sense vernís, xarneres

que ja no tanquen, partícules de vidre

i una presència: algú, a la teva esquena.

Elm Puig Mir

La invenció del sotabosc

Ed. Bromera, 2016

Més sobre l'autor, ací

L'OMBRA

(Imatge pròpia)

L'OMBRA

Ara que ja no hi ets, una aparença teva

llisca en silenci pel passadís polit,

flota en silenci pel paradís prohibit,

repassa els llocs on un dia es va ajeure

i es va mirar al mirall amb reflex verd

o es va inclinar lleugera sobre un llibre.

Les meves mans, esteses al poema,

no s'ajusten a l'ombra, molt més lleu la teva.

El sol em ve d'esquena, siluetes xineses:

dos dits, banyes; tres, corona; quatre, cresta;

cinc, un ventallet de vori, palma de margalló

verd fosc, i l'ombra, grisa, amagada,

manyaga, fidel; com tu, desconfiada.

No em segueix però hi és, potser esperant

l’improbable retorn del teu cos.

Olga Xirinacs

La taronja a terra

Ed. Òmicron, 2011

Més sobre l'autora, ací i ací