EMPREMTES

El poema és una veu calenta que degoteja i crema. AMPARO CORTELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tresor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tresor. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 d’octubre del 2025

[PER UN BLEIR DEL COR...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

Per un bleir del cor a l’alta nit,

enduta per un vent de trobar clus,

he convocat els brucs de l’esperit

i el salm arbrat que m’obre el mot reclús.

 

Un corriol d’argent encès em cus

al pit un foc de blats que abranda el crit

d’un temps en què l’amor no ens era intrús

i alçava l’alegratge més petit.

 

Quin mormoleig del cel porta el neguit

que aviva el bosc arcà del capfinit?

Cerco el tresor perdut entre el fullatge.

 

I alzino a flor de terra el meu celatge.

L’or del matí caplleva a la cinglera:

pel cant del Déu ignot veig la drecera.

  

Laia Llobera

Saur

Edicions 62, 2025

Més sobre l’autora, ací i ací

dimarts, 9 de maig del 2023

TINC LA MAR

 
(Imatge pròpia)

 
TINC LA MAR

 

Tinc la carícia de la blava onada,

un massatge ple de bufs d'aigua,

un respirar de llum i pols de vidre,

una cançó que dibuixa una tornada plàcida.


Un tresor que escampa 

el centelleig de les seves joies,

dissolt en el reflex del vaivé

que dansa a la riba,

a ritme d'escuma argentada.


Tinc la mar. 

Tinc el cel.

Tinc la carícia 

de la blava onada.


L'esclat de la llum furgant

al fil d'equlibri 

de l'etern l'horitzó.

 

Artur Àlvarez

Singladures

Autoedició, 2020  

Més sobre l'autor, ací 

dimarts, 17 de maig del 2022

EL POETA

(L'estàtua del poeta que em llegeix el poema i jo. 
Sant Miquel de Balasant, Eivissa)

EL POETA

Veig la lluita guanyada.
Vet aquí els teus mots densos,
closos, perfets. Volien
només això, ser un món
novell, en clara òrbita
de tu desprès, notícia
d'un silenci; tancar,
fet pensament, un trèmul
dia escampat, una ànsia
que a una claror s'aboca.
Veig la lluita perduda.
Tot el poder que tenen
els teus mots expansius,
llur màgia, la bellesa
del seu rostre, són mots
només, sols poesia.
Això volien. Saben,
però, que això no basta;
que no podran portar
més enllà de llur mort
la càrrega mesquina;
que no podran dir mai
tota una alta evidència:
que per forats continus
el tresor va perdent-se.
Saben que el bé és aquest
batec immens i atònit
que només es pot viure.

Marià Villangómez
Els dies
1950
Més sobrer l'autor, ací