[PLAU-ME SEGUIR ELS CAMINS...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,

ignorant cap a on van,

amarats d'un perfum de terra molla

i d'un errívol cant.

I prenen uns colors de coure càlid

d'un bes del sol ponent,

i celen amb amor, sota les branques,

el festeig de la gent.

Plau-me seguir els camins que per la vinya

s'enfilen costa amunt,

i tenen per la set i la mirada

un bell gotim a punt.

Plau-me seguir els camins entre pollancres

vetllant un rierol,

i coneixen el vol de les becades,

el joc de pluja i sol...

Amo tots els camins, fins els més aspres,

mentre siguin oberts

i posin tremolor de fruita nova

als meus sentits desperts.

 

Rosa Leveroni

Poesia, 1981

Edicions 62, 1981

Més sobre l’autora, ací i ací

[POUS D'AIGUA CUSTODIATS...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxca)

Pous d’aigua custodiats per cossos sense ànima,

l’arma despietada —sense risc ni despesa de bales—

que impossibilita el retorn a la llar, als jocs de la vida.

 

Qui no hi beuria, si la set ferotge tenalla

una gorja esdevinguda manoll d’espant?

Com no cercar la lluna en un cove?

 

Xarruparies a glops la mar salada,

pel miratge àvid d’aigua llaminera

que mitigui una llengua condolida i aspra.

 

Mercé Estrela Tena

Milaigües

Parnass edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

EL PES DE LES ALES

 

(Imatge pròpia)

EL PES DE LES ALES

 

A cada casa un buit,

a cada pas un paisatge de silenci.

Francesc Bernàcer

 

Aprèn una vegada més

a mirar la bellesa escàpola del món

tan atentament que et puga sorprendre

sempre resolta en una veritat

senzilla

com la set

abans del glop d'aigua,

com un arbre

que somnia a contrallum tot l'horitzó.

 

Mira-la un colp més sense amagar-te gens

rere l'escorça de mots

escrits a rajaploma

o pervinguts amb el corrent tenaç

de rius que vessen sang.

 

Al capdavall ets fill de la lentitud

d'una mirada, de l'obstinació

en uns mateixos angles i llums,

dels pòsits amargs del temps

i els escorrims d'una veu

que es mou per les venes

amb el seu batec sempre confús.

 

Procura que els mots s'alcen lleugers

com el vol dels ocells

que travessen els vespres dels teus dies

i el seu cant

que toscament evoques

 

i perfàs entre els silencis.

 

Que tot el pes

siguen ales per a aquest viatge

que no acaba. Amb veritats

senzilles

com la set abans del glop d'aigua,

com l'arbre que es fon amb l'horitzó.

 

Manel Rodríguez-Castelló

Passatge

Edicions del Buc, 2022

Més sobre l’autor, ací

[L'autor recita ací el poema]

LA SET

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

La set

 

Tots els mobles ordenats en la set,
el pes malvat dels espectres
escorcollant els calaixos de la casa.

Abismat en el neguit de la tempesta,
engarjolat en l'espera feixuga,
provant d'esgallar mots amb els mots,
ordenant les meves morts en I'aire net.

Tots els signes flotant en la taula,
el peix argentat del dia nou que
s'esmuny de les mans del temps,
la set, els mobles famolencs, presagiant
la tempesta d'espectres, enfollits,
que escorcollen les butxaques de I'ànima,
resseca, amagada pels calaixos de la casa.

 

Josep Igual

Lector d'esperes

Ed. Columna, 1990

Més sobre l’autor, ací i ací

ESTANÇA

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

Estança

 

L’aigua no agafa mai

la forma de les mans:

confia en la del riu

—en la del vas, s’abat.

Com l’amor, que no pren

mai d’estança un sol cos:

s’encomana i fulgura

als palmells de la set.

David Vidal

Els solcs de la veu

Pagès Editors, 2024

Més sobre l'autor, ací

GOT D’AIGUA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

GOT D’AIGUA

 

 

Sempre deixes

A la tauleta de nit

Un got d’aigua ben ple

Quan anem a dormir.

 

I em pregunto

Quan se t’acabarà

Aquesta set ferotge

I l’avidesa adolescent

De la teva llengua adulta

En llepar-te els llavis

Després de beure.

 

No tanquis el llum.

Jo també tinc set.

Sònia Moya

Gramàtica de l'equilibri

Ed. Galerada, 2010

Més sobre l'autora, ací

ECLESIASTÈS

 

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

Eclesiastès

 

Ens mirem fins a l’extenuació,

fins a omplir-nos el cos de llagues.

Benvingut el dolor que degota incansablement

i ens forada la pell. Tots els rius corren al mar i el mar

no s’omple. Ens bevem fins a l’extenuació, però la set creix

amb cada marea que ens llança contra la sorra de la nit. Letal

com un somnífer, em llisques saliva endins i m’adorms les paraules.

La mort no deu ser massa lluny d’aquí: si acuitem el pas, aviat hi arribarem.

 

Gemma Gorga 

El desordre de les mans

Pagès Editors, 2008

Més sobre l'autora, ací

ÀLGIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ÀLGIA

 

El cos, aigua embassada,

una bastida sense cap mesura de seguretat.

I així el dius, el cos,

com dius la fam o dius la set,

tràmits només que compassen els dies

fins que l’adeu es faça necessari.

I així el vius, el cos,

com una imposició inamovible.

Així d’inestimable la certesa,

l'atzar cruel que vaga per la carn

sense un disseny estricte ni acurat.

No és respectable així la vida en aquest cos.

Com menjar o com beure.

Autòmats sense pes per ancorar-se al bes.

 

Susanna Lliberós

El crit

Onada Edicions, 2023

Més sobre l'autora, ací

[UN RECORD...]

(Imatge noidentificada presa de la xarxa)

un record 

és un vers 

escrit en l'aire 

jo no vaig tornar 

de dins del rusc 

on envelleixen 

el seu to desnerit 

uns colors maldestres

 

només tinc aquests dies

i núvols per amputar

la seua nit enfurida

cauran llençols i rellotges

dormiran la set

d'un infinit

que m'ha sabut aprendre

el dolor de l'inútil

si aquest vers

escrit en l'aire

a penes plou m'acarona

en caure al buit

vaig perdent fins a l'ombra

fins I’essència ridícula

del bes.

 

Alfons Navarret

Dies de pols i pintura tendra 

Ed. Pont del petroli, 2017 

Més sobre l'autor, ací

VENIES CAP A MI...

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Venies cap a mi...

I tu venies cap a mi amb una mirada peninsular

i els llagrimals molt nobles,

amb una testa clàssica

i l’orgull dels titans a les venes,

amb les guerres púniques encara palpitants,

amb l’atzagaiada de mil batalles perdudes a les espatlles,

bon cop de salze enfilant la carena,

i amb la mà dreta i la mà esquerra enamorades, respectivament,

de les llegendes homèriques

i dels trens que em creuen continents per l’esquena,

amb una butxaca plena de misteris d’estany i promeses de nits de silici,

amb un pou fred de calç amb tota la droga

que ens ha lligat tant de temps al port d’aquesta ciutat grega,

amb les pomes fermentades al foc lent de l’amor,

amb l’amor escaldat al foc brusc de la set,

amb els ullets astuts de les sargantanes,

amb la son profunda de les províncies d’Espanya,

amb set cartes de nan oníric a la màniga

i un enginy multicolor per fabular-me les planetes.

Per a mi, només per a mi venies,

i rere teu el vespre s’estenia pels països com una ombra estranya.

 

Maria Cabrera

La ciutat cansada

Proa Edicions, 2017

Més sobre la'utora, ací