[REMOR DE COPS D'AIXADA,...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Remor de cops d’aixada, no la sents?

Rera les altes tanques de paret.

Sense repòs, però molt lentament,

enllà de la cleda contínua del temps.

 

Arrencaven els ceps, han cremat els sarments,

damunt la terra bona s’estenia l’erm.

Pel serpent del rial arrosseguem

passos neguitosos d’aquests peus de vell.

 

La saviesa clamava al guaret,

a les canyes seques que movia el vent:

“Contempla’t en mi com esdevens

aconseguida mort de tu mateix."

 

Ajupits en l’ombra, caven comparets

a les despullades vinyes de l’hivern.

No hi ha llum per tota la buidor del cel.

Només uns cops d'aixada al fons del fred. 

Salvador Espriu

Antologia poètica

Edicions 62, 1978

Més sobre l'autor, ací i ací

ADÀGIO

 

(Imatge pròpia)

ADÀGIO

 

Escolte la melodia quotidiana de la mar,

la sumptuosa lírica de les ones

que ablaneixen las cicatrius del vespre.

 

M’amere per l’envernissat murmuri

de les pedres que rodolen entre escumes

com fulles despreses del seu arbre.

 

Desembarca la tristor al port de les butxaques,

omplint les hores d’absències,

cremant el temps a l’avern de l’oblit.

 

El Sol imposa indolent la seua òrbita silenciosa,

tremoloses barques, deshabitades platges,

immensa soledat de les paraules.

 

Cau el dia inevitablement pel penya-segat

on  fa via la indiferència, on l’enyor

i la dissort arriben a fer-se hospitalaris.

 

S’ompli la nit temerària d’ombres que retornen,

d’una isòcrona buidor de gel a les parpelles,

ara tot és runa, espera llarga d’inèdites estrelles.

 

         Et sé, però,

darrere de les albes que encara no imagine.

 

Lluís Ferri

dins d’”Entre mots i versos”

Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2016

Més sobre l’autor, ací

QUIMERA

 

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

QUIMERA

 

No m’enganyes:

aquesta inconsolable por

que m’acoltella

prové dels teus ulls.

És matèria impacient,

vida agra

que alleta el cadàver del corb.

 

La mirada que cerques en mi

té les conques eixutes,

entona la buidor.

 

David Jiménez i Cot 

Moren els déus

Adia Edicions, 2022

Més sobre l'autor, ací

  

 

NOVEMBRE DE 2014

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

Novembre de 2014

A Antoni Ferrer

La pietat o el dolor o un silenci de llavis cosits amb fil d’aram en aquesta nit immensa amb un cel de gel que amenaça de trencar-se sobre la ciutat. La pietat o la fi diuen que ha escrit algú amb la sang d’un cérvol jove sobre les murades de vora riu amb cal•ligrafia d’espant. La pietat o el dolor o l’estridor aterridor de les màquines lluents a les línies de sagnat dels escorxadors industrials i el bramul desesperat de la vaca estúpida i el bel persistent i inútil de l’ovella enganyada. La pietat o la solitud angoixant aquesta nit humida, la primera potser d’una eternitat sense promesa ni salvació. La pietat o la desesperança i la buidor o la bogeria i l’odi o la mort pútrida o la flor única creixent en un marge sobre un jaciment d’ossos corcats i amb l’ànima de plom. La pietat o la humiliació o un riu d’esclaus descalços i sense ulls arrossegant-se lentament per tota Europa dins d’un núvol de papallones sinistres. La pietat o les runes infinites del continent i la història.

La pietat o l’espera inquieta aquesta nit rúfola de novembre de 2014 mentre Lluís Miquel acompanyat d’una orquestra mínima canta secretament En el port d’Amsterdam, mentre ara mateix als passatges de la ciutat, sota una llum grogosa de cadàver, desenes d’homes-cuc s’apaguen dins dels seus sacs de dormir sense saber que ha estat la vida sense por.

Aquesta nit la pietat o la crueltat malaltissa de l’envejós o el no-res o una fe qualsevulla.

Francesc Viadel

Dins "Els deus no abandonen Antoni"

Onada Edicions, 2015

Més sobre l'autor, ací 

INFINIT

(Fotografia de Sor Isaura)

INFINIT

 

Em negaves, infinit,

m’aclaparaves amb llum indiferent i buits vertiginosos,

m’esglaiaves amb silencis d’astres morts,

creixies sense fi en tots els telescopis,

i sabíem que seguies més enllà de tota mirada,

de tota fantasia del desig i tota gosadia de la ment.

 

Però ara sentim una altra música:

si no fossis tan gran no podríem ser,

el foc de les estrelles no ens hauria sabut coure.

El nostre preu és l’infinit,

maternal, paternal, fredament condescendent,

clavat a l’ànima en forma de nostàlgia,

un pes massa gran per resistir-lo,

però no de buidor

sinó de no saber com dir una carn tan fosca

amb claror que estigui a l’altura de tants astres.

 

Germans de l’infinit però clavats a la mort,

sense saber com acceptar la finitud del temps

ni com omplir d’infinitud la vida,

sota túmuls de llum indiferent,

sota vertígens de buit i silencis d’astres morts,

però sabent que són un preu que no sabem com valdre.

David Jou i Sor Isaura

En la teva llum / En tu luz

Viena edicions, 2022

Més sobre els autors, ací

DESTRAL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

DESTRAL

El sol d'hivern quan s'han obert els núvols. 
Destral sobre les cases blanques. 
El puig i el monestir sota el plom i els primers llamps. 
Apaga els aparells. 
Ja arriba I'oratge que escau. 
No digues res a l'ascensor quan ploga finalment, 
no deixes cap missatge dins de les taronges. 
Ha gelat tard i estan totes obertes, 
buides de suc com si un colp de destral.

Pau Sif

Arnes

AdiA Edicions, 2016

Més sobre l'autor, ací i ací

VOI CH'ENTRATE

(Imatge pròpia)

Els que estimen la nit, mai no estimen una nit com aquesta. Ací tothom s'embosca sota remor d'escumes, reconeixent en la buidor del cos la cambra fugitiva. Pedres de cel. Llençades com silenci, esborren el visible amb un fum de paraules. La vida, qui la viu? La sang ja no és el centre, tan sols sorgeix un cor de boira, tota llum innombrable.

Jenaro Talens

Purgatori (dins El largo aprendizaje)

Ediciones Càtedra, 1991

Més sobre l'autor, ací i ací