PUC NO VEURE RES DEL NOM

 

(Oli de Miquel Orts)

Puc no veure res del nom

 

Puc no veure res del nom, ni dir res de les bondats que ocupen la cambra. Em col·loco el dia com si fos un vestit. Passo la llengua damunt d’un poema. Puc la teva veu, perdre-la de seguida, besar el flanc com si fos guix. Tots els vius són de la meva mida, els vius amb uns forats. En quin moment obrir les pluges?

 

Martine Audet

El meu cap és fort allà on l’altra dansa

Jardins de Samarcanda, 2020

Més sobre l’autora, ací i ací

UKIYO-E

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ukiyo-E

La fascinació per les escenes inspirades en el teatre kabuki o la vida a les ciutats i al camp: vistes urbanes i paisatges naturals estampats en el paper d'escorça de morera o d'arròs. El deliciós encant de les xilografies japoneses que mostren l'erotisme d'uns cossos cardant o paisatges amb ponts i camins velats sota el tamís blau de la nit o el vel d'una boira. Un tsunami i uns pescadors. Unes flors de cirerer, el que és fugisser i muda. És la veladura del real que es desvela en el jardí del vent o sota la cabellera d'una pluja. El parpelleig d'un món flotant, a punt de ser o d'esvanir-se.

Ricard M. Pinyol

Arrels d'aire

LaBreu Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA CXIII: 1 DE FEBRER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

1 DE FEBRER

El foc era vermell i ara s'ha tintat, sobtadament, d'un blau tebi i calidoscòpic. Si t'acostes a la llar confondràs les flames amb el sol ponçó i horabaixenc de la primavera d'estiu i del fons del fumeral t’arribarà el panteix secret de les bruixes i les fades, nimfòmanes empedreïdes, que forniquen amb els follets de l'estalzim.

 

Nel·lo Navarro

Vint-i-una notes sobre la taula

Ed. Columna, 1997

Més sobre l'autor, ací

[LA NOCHE ES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A Ángeles Ribas.

La noche es siempre demasiado grande para un niño asustado, demasiado larga para un hombre sólo. (Sus sueños están hechos de astros en busca de órbita, de dados de siete caras. De espejos rotos en algún lugar que no figura en el mapa)

---

La nit és sempre massa gran per a un xiquet espantat, massa llarga per a un home sol. (Els seus somnis estan fets d'astres a la recerca d'òrbita, de daus de set cares. De miralls trencats en algun lloc que no figura en el mapa)

Rafael Coloma

Los secretos de la guerra dins d'El límite de los espejos

Ed. Brosquil, 2003

Més sobre l'autor, ací

[Traducció al català feta per Manel Alonso]

TEMPS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TEMPS

Fa una hora que has marxat. Encara tinc la teva suor als dits, més densa a l’índex, amb regust de gin i de rovell de clau. No em vull moure del llit. El sol es clava a la finestra i endevino l’esplèndid dia de setembre. Caminar pels carrers i recrear-me en uns ulls foscos o en una esquena airosa, comprar tabac, perdre una hora en una llibreria, seure en una terrassa i beure lentament l’aperitiu, dinar bé, llegir el diari... Viure un dia de vacances de tu, ser com quasi tots per unes hores, potser seria agradable, però no em vull moure de llit fins que tornis, ja fosc, et despullis, t’estiris vora meu i tot sigui al seu lloc com fa una hora, abans que marxessis.

Pere Rovira

Distàncies

Eliseu Climent Editor, 1981

Més sobre l'autor, ací

LA LLUM DE LES PARAULES

(Imatge treta d'ací)

la llum de les paraules

“Cec, em guies entre els arbustos, abans no se’n 

vinga la nit a les mansardes del sentit.” 

Joan Navarro

Em falten peces en la disposició dels teus silencis. L’absència és la furta constant d’expectatives que no s’obrin si no és amb la clau del teu nom. Les maletes buides i els bitllets sense propòsit de destí. Són les coses que no dius les tessel·les que manquen al mosaic de la jornada. Aquell concepte que no ha fet pas entre els espais de les hores. Pense, però, que per algun cantó d’aquesta solitud s’obrirà l’escletxa del rescat. Mire la nit, saltant el mur de l’horitzó. La meua esperança rau que arribe abans la llum de les paraules.

Josep Manel Vidal

L'endemà de totes les fosques. Poemes par a Cloe

Pegès Editors, 2018

Més sobre l'autor, ací

ÖTZI

(Ötzi, reconstrucció. Imatge treta d'ací)

ötzi

no alto dos alpes, nas montanhas de neve entre a áustria e a itália, um homem de quase quarenta e cinco anos, olhos castanhos, cabelos compridos, de mais ou menos 50 quilos e 1,60 de altura, foi flechado pelas costas, caiu de cara no chão, morto.

antes de morrer, tinha comido cereais, folhas, carne. em seu estômago também havia pólen e sementes. vestia roupas de couro de cabra, tinha um gorro de pele de urso. seu machado, sua faca de pedra, sua agulha de costuras, fios feitos de tendões de bichos, sua mochila ficaram caídos por ali, largados à sua volta. ninguém levou sua machadinha.

a neve cobriu o corpo.

enquanto a neve o guardava, pirâmides foram erguidas e impérios. a areia velou a vida de civilizações inteiras. vieram o ferro as embarcações as guerras os aviões o silício e seu vale. vieram os gregos e se foram depois os romanos que por sua vez. civilizações maias incas astecas. espanhóis a dar a volta ao mundo. houve hunos e mongóis. houve alexandres e henriques. napoleões, hitleres. e tantos e inúmeros pequenos e grandes déspotas como cada um de nós nascemos e morremos. houve gutenberg a inquisição as certezas. o tempo. a pisada na lua. a terra azul e redonda. o sonho de viajar no tempo. o tempo. a cobrir o corpo do homem. morto por uma flecha disparada a 30 metros de distância no silêncio da neve. nas montanhas.

ninguém soube me dizer se ele tinha um cão. 

---

ötzi

al cim dels alps, a les muntanyes de neu entre àustria i itàlia, un home de gairebé quaranta-cinc anys, ulls castanys, cabells llargs, d’uns 50 quilos i 1,60 d’estatura, va ser ferit a traïció per una fletxa, va caure de boca a terra, mort.

abans de morir, havia menjat cereals, fulles, carn. en el seu estómac també hi havia pol·len i llavors. duia vestits de cuiro de cabra, tenia un barret de pell d’os. la seva destral, el seu ganivet de pedra, la seva agulla de cosir, fils fets de tendons d’animals, la seva motxilla van romandre caiguts a prop, deixats anar al seu voltant. ningú es va emportar el seu destraló.

la neu va cobrir el cos.

mentre la neu el guardava, piràmides foren aixecades i imperis. l’arena vetllà la vida de civilitzacions senceres. arribaren el ferro les embarcacions les guerres els avions el silici i la seva vall. arribaren els grecs i se n’anaren després els romans que al seu torn. civilitzacions maies inques asteques. espanyols fent la volta al món. hi hagué huns i mongols. hi hagué alexandres i enrics. napoleons, hitlers. i tants i innombrables petits i grans dèspotes com cadascun de nosaltres naixem i morim. hi hagué gutenberg la inquisició les certeses. el temps. la petjada a la lluna. la terra blava i rodona. el somni de viatjar en el temps. el temps. cobrint el cos de l’home. mort per una fletxa disparada a 30 metres de distància en el silenci de la neu. a les muntanyes.

ningú sabé dir-me si ell tenia un gos. 

[Traducció de Joan Navarro]

Veronika Paulics

a pé / a peu

Pruna Llibres, 2018

Més sobre l'autora, ací

Més sobre el traductor, ací

LIBÈL·LULA

     

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Venies.

     El cos inseparable d'escates i ametistes de menta se m'ofegava a les golfes, guaita de fades, en un instant desolat. Verda i honrosa, amb la fina pesantor de l'infinit als llavis i el fred senyal d'un  viure inconsistent al darrera, vas pujar a la meua galàxia de focs  furients.

     Ara fas branquillons de luxúria amb els meus cabells esmorteïts. Perquè, com diries segur en acabant, somoguda per una terrible llampada de clarividència interpersonal, en ser la desfeta d'invisibles ales que em condemna, ja reprenc el camí indesxifrable, amb la fidel ferida que m'acompanya cada dia.

    I si cavalque gaseles furtives entre les flames fèrtils d'adolescents deleroses, sempre torne a tu i per la teua aroma defallesc o bé m'amague a l'ombra de la teua esquena esveltíssima o, embadalit pel rictus furtiu que estogen els guaites de les teues mareperles, m'ajorne sempre el present que parsimoniosament et retalla a la meua mida, estrictament carnosa i excessiva.

Francesc Collado

Aigüestortes

Ed. Bromera, 1991

Més sobre l'autor, ací i ací

FORÇA DEL COSTUM

(Imatge pròpia)

Hi ha dies que em lleve d'esma, i la claror del matí m'esfondra les mirades: l'esguard recorre parets sense destí i ni les toca. Planyeria llavors la mort tranquil.la, i no diria cap paraula amb tal d'avergonyir-me'n. Hi ha setmanes idònies per a guardar dintre les venes, una darrere l'altra convulses. Pobres setmanes o, si de cas, la trista gala d'una fúria. Mesos hi ha suaus d'ofici inadmissible que es consulta i mesos gairebé d'abús i no tinc ganes. Anys quan dubte sobre els urgents somriures, en sospitar quin lleure m'anuncia fer d'una muntanya un gra de sorra, absoldre el carmí de les núvies. Anys, no segles. Segles que no vindran ni per alguna d'aquelles.

Isidre Martínez i Marzo

Camps de mines (Poesia catalana del País Valencià 1980-1990)

Edicions de la Guerra, 1991

Més sobre l'autor, ací

BARRANCS DE FUT I LUD

Veus davant teu com s'allunya la tarda. La lluna, que aviat serà nova, s'arqueja prop d’un cedre gegant. A les bandes, les plantes s'agrupen i parlen. El camí no té fi. Ja pots raonar tant com vulguis. A mitjanit moriràs entre els arbres. Ets un tros de vida, una xarxa de vida, un remolí de vida. No posis aquesta cara, no et facis l'infant endolcit, no et rasquis l'aixella, sisplau. Tens les cames colrades, els ulls plens de cicatrius i el ventre de pedra. Obre la mà i pren una canya. Camina. Deixa de construir parets, arcs de triomf, pagodes incertes. Davant teu t'espera un tro.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Tret de "Barrancs de Fut i lud" de Raimon Àvila. Més sobre l'autor, aquí.

POEMA EN PROSA

La teua mirada ha fet caure el rovell de les finestres i els primers regals dels arbres de Nadal, però no ets ací. A mitjanit les cadenes empaiten les cuques adormides, i els sedants esdevenen vaixells de rumb incògnit i vacil·lant. Els fotògrafs s'amaguen sota els armaris i el teu rostre viatja satèl·lit d'un astre incert, a l'aeroport els policies busquen una raó per detenir-te. Els teus ulls són il·legals, i no donen importància a l'última caiguda borsària al Bundesbank. Hi ha un índex que ells encara no han descobert, l'expressíó exacta d'un suïcidi a la Gare du Midi, a les vuit.


Tret de "Contraindicacions", JOSEP MANUEL ESTEVE. Amós Belinchón Ed.


Un poc surrealista, no?