TRES
On el dit ha perdut l’empremta,
el cor el seu reflux, el llavi el foc,
la teia d’altres focs que a la fusta nova
s’enganxaven. On la carn ha perdut
els extrems i els tactes, els meandres,
els rius empallegosos,
les penínsules la ira de la roca viva que,
cretàcica, s’endinsava a l’oceà.
On la neu ha deixat el seu blanc
en l’espai infinit i és un plec brut
de desordre i controvèrsia.
On la poma s’ha podrit des dels angles
cap endins, on s’ha fet aquell centre tou,
sucós, aquella crema infecta
per als insectes voraços.
On les pedres arrosseguen infèrtils
aquella inarrel de l’arbre que es dóna
al límit extrem del paisatge. Allà el rastre.
Com l’ofidi que oblida la cua entre les arenes.
Com el rèptil que abandona la pell.
Per si ens animem
a buscar-nos l’un a l’altre.
Rastres
de l’escapista
Bromera Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
Entrades
