FARADAY

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FARADAY

 

la ferida no vol pressa

vol podrir-se en pau

perdre’s en la penombra

del grau anarètic,

zelar el misteri

vol que li deixis el cos

com a niu de cucs,

de tremolors

i d’alguna brasa lenta

hi ha un moment

en què tot el que ha mort

es torna llavor

hi ha un moment

en què tot allò que pesa

s’esmicola en adob

…o detona un bulb

i la pudor, ofrena

com escorça mullada

com fruita passada

com llàgrima que rega

la ferida és una boca a la terrai tu, 

t’hi asseus,

pots escoltar el brot

i embabaiar-te de la seva

pirolítica cosmètica

 

Quela Servera-Turnes

COMPOST present quasi constant

Adia Edicions, 2026

Més sobre l’autora, ací

ACTO CUARTO / ACTE QUART

 

(Magdalena penitent. De la Tour)

Acto cuarto – Escena II

IV

aquí la intimidad:
ese poema
que herido se hace vientre
que otorga nombres
temidos a las cosas
o ese romperse de la voz
en ínsulas extrañas.
Ínsulas-cuervo,
mandorla;
enjambre de palabras que no cesa.
Qué extraña la caricia
de quien ama,
rumor de todo cuerpo
que no dice

[Magdalena penitente]

 

---

 

Acte quart – Escena II

IV

 

ací la intimitat:

aquest poema

que ferit es fa ventre

que atorga noms

temuts a les coses

o aquest trencar-se de la veu

en illes estranyes.

Illes-corb,

mandorla;

eixam de paraules que no cessa.

Què estranya la carícia

de qui estima,

rumor de tot cos

que no diu

[Magdalena penitent]

 

Aitana Monzón

La civilización no era esto

Editorial Espasa, 2021

Més sobre l’autora, ací

[Traducció meua al valencià]

NADIR

 

(Imatge no idntificada presa de la xarxa)

NADIR

                    27°48'34.87''N  17°54'54,53 W

M’han cabert la nuesa

i la fredor del moment

amb un mantell color

                              de terra fosca;

la pell em traspua salobre

i llàgrima dormida...

la que m’arrosava

-frec a frec-

L’adolescent que arrupit

em cenyia

tots dos nodrits amb idèntic destí;

els meus ulls

retenen la línia del dunar,

la silueta de ca famolenc,

a portella del corral

i les casetes d’atovó

                              i fang;

que ordenen el poblat

de la meua infantesa.

 

He travessat el ventre de la mar,

aigües que ens engolien,

-com rai a la deriva-

aterrit per la violència

de l’onada, la mateixa

que s’ha tragat l’amic

que m’acompanyava;

en mi romanen netes

la veu de la mare i de l’àvia.

i la dolença del comiat...

No aporte cap document,

els he oblidat o perdut;

m’escodrinyen la boca

i les dents

-tal com l’avi feia al camell

que hi havia en la tanca

del corral,

per comptar els anys que tenia-;

acuradament,

palpen tot el meu cos

fins al flanc i ventre més flonjo

i mal que es folren les mans

amb guants de làtex,

no hi trobe la tendresa

de la mare,

ni la carícia primerenca

de l’adolescent

a la bardissa...

 

Estenc palmell i canall

de la mà esquerra...

i només escolte paraules.

 

Vicent Torres Aguado

Kaddish (veu silent)

Neopàtria Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

[UN MURMURI DE TERRA EIXUTA...]

(Imatge pròpia)

Un murmuri de terra eixuta em nua

el ventre, com si qualcú hagués calat

foc a la gargamella o em trabucàs

tot un turó d’arena dins la boca.

Els meus fluids es filtren pels clivells

de la carn, aquest cos ja no és massís,

començ a perdre el coratge i m’alluny

cap a mons ignorats allà on adollen

harmonies i estels, un lloc més càlid.

 

Bernat Nadal

Una passió confidencial

Adia Edicions, 2026

Més sobre l’autor, ací

ECOLOGÍA FALLIDA

(Imatge pròpia)

 

Ecología fallida

 

Un cuerpo desea ser mar

                               y elige

tonalidades, tempestad, calma.

Un cuerpo desea ser tronco, tener alguna rama

habitada, enraizar en otro cuerpo

                               y decide

modos de arder, ascua,

                              ceniza.

 

---

 

Ecologia fallida

 

Un cos vol ser mar

                        i tria

tonalitats, tempestat, calma.

Un cos vol ser tronc, tenir alguna branca

habitada, arrelar en un altre cos

                         i decideix

maneres de cremar, brasa,

                                cendra.

 

Ángel de la Torre

Las fisuras del género

Publicaciones de Diputación Provincial de Granada, 2016

Més sobre l’autor, ací.

[Traducció meua al català]

[QUIN REGRÉS QUE NO NUA...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quin regrés que no nua enfonsa aquesta llum ungida,

memòria o cant on el perfum ofereix un fruit

i et mou al plany el sabor del ventre a l’alba.

No tornes més si encara resplandeix el fulgor

d’aquells anys lleus d’immolació i de flames,

o aquell llavi de tota iniciació i desengany

que fou per sempre únic fris de somni i dita,

o perla coronada en un cos bru

que tant vaig desitjar...

 

Josep Carles Laínez

Anxia

Bromera Edicions, 2001

Més sobre l’autor, ací

[EL COR:]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els infants de l’amor són els més bells
Chamfort

 

El cor: 
−I els infants indesitjats? 

D’un inconegut Olimp, cauen
ànimes solitàries,
d’ulls amortallats, 
de dolor callat...

Que el moll de l’os se sap inestimat: 
només és un, 
amb el cos que, a disgust, l’acull.

La remor amenaçant que dóna vida
excita, però, l’ardorós desig de ser: 
i l’habitant de la cambra dura,
en voler durar, s’endurirà... 

 

Marta Giné Janer

I anem de fred en fred, sense pensar-hi.

Edicions Saragossa, 2016

Més sobre l’autora, ací

L’OBLIT

 

(Imatge de l'autora)

L’OBLIT

 

No enyore la metàfora

ridícula de l’eternitat.

Sí enyore l’horitzó

recte i prim del mediterrani.

Allí on la llum es mor lenta

del color de la cirera.

I tant de pressa com la nit

es menja un raig taronja.

 

Digues, te’n recordaràs

d’estos passejos

a prop de l’aigua d’olor a peixos?

Els peus àvids de mar,

El cos àvid del teu cos.

 

Digues, recordaràs la meua pell

del color de la fulla seca?

Recorda, no eternament,

sols un instant del teu temps d’hivern,

quan es gela la flor

extraviada de l’ametler.

 

Perquè els dia és curt

I la nit freda t’esborrarà el record.

 

Bötzingen, 17-01-2023

 

Soledat Julià Martí

Astronauta aerostàtica

Autoedició, 2025

Més sobre l’autora, ací

UN CEL DE TEL DE CEBA

(Imatge no identificada presa de la zarza)

 

Un cel de tel de ceba

 

Verderols busquerets rossinyols sól·leres

cels plens de pols una guerra que s’enlaira

amb l’aleteig de l’ocellada on comencem a ser

un fèmur mig crani mig desenterrat

una estella d’os arrencada per un tret a boca de canó

garrigó vinagrella ravenissa

deixar-se caure amb tot el pes del cos dins el verd i el groc

campànules tan fràgils

el gust de la culata del mosquetó li recordava el del pa

i el d’un formatge vell

que s’esmicolava

Sebastià Alzamora

Sala Augusta seguit de Llengua materna

Proa edicions, 2025

Més sobre l'autor, ací

[UN CRIT COM UN CANT...]

(El devallament. Rogier van der Weyden. Museu del Padro)

Un crit com un cant com una esquerda

un volcà als llavis     ofec nucli caníbal

en la nit     monstruosa

 

La llum li tocava la carn      estava pàl·lid

amb la sang estancada a les mans per la gravetat

estasi que s’apropia     de la forma

 

El seu cos és difícil

perquè és un cos      alliberat

 

Ets un posseït un panteix clavat a la mort

veig el camí soc la filla la mare

l’esposa coronada deessa    fúlgida en el centre de l’allau soc totes les veus

del deliri

 

Àngels Moreno

Clinamen

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací 

[ES VA ENTREGAR EL TEU COS...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Es va entregar el teu cos a la ciència.

          No. De fet, el teu cos no és ningú. El teu cos té

nom, però no és ningú. El teu cos es va deixar enrere a la vall closa, una

mera resta necessària de l’espigoleig arqueològic.

En digueren STRAPPO.

                      (Estripar.)

Membrana pètria. Cuir calcari. Finíssimes

          despulles epidèrmiques. A contrapel, el tapís de pedra es

va desprendre de la seua carn original.

Es va entregar la teua pell a la ciència. Es va

posar al servei de la nació.           Al servei de la identitat

comuna, de la majúscula, de l’afirmació, del mirall, de la renascuda

                                                                            convicció romàntica.

 

Carme Alegre

Strappo seguit de Pare Aforístic o Galatea a la paret

Adia Edicions, 2024

Més sobre l’autora, ací

[DINS UNA LLUM DEFALLIDA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

III

 

Dins una llum defallida

amb fatiga es desperten les ombres

per poblar els cantons,

per dansar damunt les parets.

 

Un fràgil cos

acarona amb els dits

un arbre esqueixat

perquè brosti

un temps divers,

l’arç blanc en les bardisses estiuenques.

 

En l’aigua polida

lliuro les mans

vers tu que jeus,

lleu com una fulla,

en el teu somni indivís

d’ulls clucs.

 

Ad una luce frustata / a fatica si destano le ombre / a popolari gli angoli, / a dnazare sulle le pareti // Un esile corpo / al tatto saggia / un albero spezzato / perché ramifichi / un tempo diverso, / el biancospino sulle siepi estive. // Nell’acqua levigata / libero le mani / verso te ge giagi / legera com una foglia / nel tuo sogno indiviso / di chiussi occhi. 

Pietro Civitareale

Ombres dibuixades

Café Central / Llibres del Segle, 2020

Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció d'Antoni Clapés i Lluís Servera]

SENHAL

(Imatge no identificadaa presa de la xarxa)

Senhal

Tornaves de la mort. Camí de casa, 

vas trobar un mocador que el sol d'abril, 

empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell, 

les inicials gravades d'aquell nom  

et van llançar a la cara, com un puny, 

el perfumat misteri d'assutzenes 

que algú, cos femení, deixà oblidat 

entre els furtius papers de la teva memòria.

 

Ponç Pons

Desert encès

Quaderns Crema, 1989

Més sobre l’autor, ací

COLORS D'AMOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

COLORS D'AMOR

Adéu, amor, les campanes s'adormen
i a dins de tu i a dins de mi la nit
i la tardor compten silents les hores
que ja han passat, per negar-ne l'oblit.

Serem demà i a prop de mi tu plores
perquè no vols i jo no vull la fi;
del cel, amor, en pengen rares cordes
i ens dón la mà un elf d'anhel diví.

El cos tot nu, la pell lila de lluna,
els mots sagrats i amor encara més,
el foc que encenc, que fa clara la runa

del món sencer, i el primer i l'últim bes...
trenquen el temps com si trenquessin vidre,
lluny de l'abans i més lluny del després.

Teresa Bertran (Teresa d’Arenys)

Aor

Amadeu Oller, 1976

Més sobre l’autora, ací i ací