Suite per un eclipsi (recordant Damià Huguet)
ON ARRIBEN LES VEUS
NO ÉS MÉS LLUNY
ÉS CAPAÇ DE RECÓRRER.
QUE LA DISTÀNCIA QUE L'HOM
L'ÉSSER DESCOBREIX L'ESCLETXA
I AL PENSAMENT TRENCA EL MUR.
EL TEMPS PERD SON SENTIT,
PARTIR ÉS METÀFORA.
ELS PITS SEQUEGEN
TERRA I HOME CRUIEN
ELS RIUS CERQUEN MAR
ENGENDREN ULLS AL FRONT
Sagitari
Llibres del Mirall, 1998
Més sobre l’autor, ací
NADIR
M’han cabert la nuesa
i la
fredor del moment
amb un
mantell color
de terra fosca;
la pell
em traspua salobre
i llàgrima
dormida...
la que
m’arrosava
-frec
a frec-
L’adolescent
que arrupit
em cenyia
tots dos
nodrits amb idèntic destí;
els
meus ulls
retenen
la línia del dunar,
la
silueta de ca famolenc,
a
portella del corral
i les casetes
d’atovó
i fang;
que ordenen
el poblat
de la
meua infantesa.
He travessat
el ventre de la mar,
aigües
que ens engolien,
-com rai
a la deriva-
aterrit
per la violència
de l’onada, la mateixa
que s’ha tragat l’amic
que m’acompanyava;
en mi romanen netes
la veu de la mare i de l’àvia.
i la dolença del comiat...
No aporte cap document,
els he oblidat o perdut;
m’escodrinyen la boca
i les dents
-tal com l’avi feia al camell
que hi havia en la tanca
del corral,
per comptar els anys que tenia-;
acuradament,
palpen tot el meu cos
fins al flanc i ventre més flonjo
i mal que es folren les mans
amb guants de làtex,
no hi trobe la tendresa
de la mare,
ni la carícia primerenca
de l’adolescent
a la bardissa...
Estenc palmell i canall
de la mà esquerra...
i només escolte paraules.
Kaddish (veu silent)
Neopàtria Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
Hem descobert la mar,
sentim el dolor present,
la certesa de saber-nos absència,
i el temps desfet en una boira fosca.
Vivim tastant el regust
imaginable d’un instant etern.
Vivint allunyant-nos
de l’esperança d’una manera
profunda i irreparable.
La impermanència
de l'ésser
Edicions Bromera, 2026
Més sobre l’autora, ací
per davall de les ones,
res que m’espente
a embrutar-me de pols,
a tocar amb un dit
la mar que he rejuntat
amb el cabàs
del deliri adormit.
Com escabussar-me
sense trencar l’horitzó plaent
on els blaus es fonen?
És de sol aquesta espurna
que balla entre l’aigua
i la pell gebre d’anhel.
La
costura del magma
Onada Edicions, 2026
Més sobre l’autora, ací
Ets llindar, estella i carícia,
trànsit entre memòria i oblit,
cos d’imatges a l’abric d’arbres i astres,
mar immemorial,
deixalla de la llum i del so,
animal invisible que respira,
instant, ésser i nom sense mot.
El
capbussador
LaBreu Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
No desapareix, només es transforma.
En una orquídia, en un escuradents.
En coses ridícules que no s’hi assemblen.
En una tristesa que ve com un mareig,
en el rostre d’algú que renta els vidres d’un Volkswagen.
En la capa de gel que va cobrint
el mar i el vaixell on li tenies una cambra
guardada. Tot i així, no desapareix,
només es transforma,
és a dir, que potser no mor.
Dos viatges
Edicions del
Buc, 2020
Més sobre l’autora,
ací
KM 11
Tot tremola.
Tremola la mort, tremola la vida.
Tremola la mar i el cel una mica.
Amb la punta dels dits els dies s'allarguen.
S'allarguen les nits, els besos s'allarguen.
I jo al mig,
temptant quilometres
amb un afany de lluita que el temps
s'ha apressat a anar assassinant,
somric.
Sense soroll ni escarafalls.
Perill dins el perill.
Neoprojeccions/Vora
la ciutat dels àngels
Ed. Escornalbou, Reus, 1988 (dins de A ALACANT Els Dimarts Poètics de La Naia 1987-1989. Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1992)
Més sobre l’autor, ací
semblen enfosquir més encara la contrada:
hi deixen caure la tenebra com un vel de dol.
Tanmateix, la presència del mar, lluny,
anima l'ombra,
allibera els arbres del pes del sol
i les pedres del pes ombriu que les domina.
S'esborren els camins, que semblen lents,
i el llargandaix es reclou sota les pedres.
Els murs s'allargassen
i els turons confonen llurs perfils
entre la fosca alenada del capvespre.
Tot és quiet i l'estornell, damunt la bessa,
sembla que dorm, encara que guaita, gasiu,
la tornada de l'ombra.
Ni tan sols a ponent no en queda gens, de llum,
només una claror somorta s'obre
més enllà del cel
i de la lleugera presència dels estels.
Tot, en una lenta i gairebé imperceptible davallada,
va tancant-se en un repòs on la quietud
no és silenci, ni espera, ni tan sols deturament.
Només no-res, un buit, un sot ombriu,
un clot on la ment s'esfondra i es refà
del violent sotrac de la galerna.
Encara que la soledat aspriva
que empara aquest indret desvetlla, altre cop,
una rara recança de retorn i comiat.
No res. La solitud-que penses.
Sentir que hi ets. Que tot
és teu. Que res no pot ser tan tot com ho és ara.
Que no hi ha res com aquest sojorn de l'esperit,
la feina feta, els nens al llit.
Neta la roba.
És bo sentir-se gran i lliure i assenyat,
com aquests arbres vells que tot ho saben
o com aquestes pedres que ni tan sols les pot matar
el record o com aquestes bèsties que tot el dia corren.
O com aquesta casa vella que cada cop que hi torno
ens reconeix cadascú en el que som
o en el que podríem ser i potser serem un dia.
No hi ha com fer-se gran, i rius
de la pensada.
La vall, davant nostre, s'obre, s'eixampla i es
desfà;
davalla entre petits turons que sembla que dansin
en la fosca, i cada instant que passa
s'enalteix la foscor; la negror arriba
cap a mi i m'embolcalla amb els fils de la posta
que tot ho van cobrint sota la fosca ponentina.
Què és el que, altre cop, aquí, em porta?
L'indret, arrecerat del tro i del núvol?
El temps que hi sóc, mandrós, endut
per la indolència de l'estiu i el no fer res?
El costum, habitual en mi, i en tots nosaltres,
de deixar-se emportar per la nuesa de la ment?
O és saber-se lliurat al moviment més propi,
amarat pel sentiment i el goig de viure?
El retorn, potser? O és l'enyorança?
O és l'esperança de retrobar el que vam ser
i vàrem perdre o el que no fórem mai
o el que hauríem pogut fer de tots
nosaltres?
Què és el que, altre cop, aquí, em porta?
El desert
Edicions
62, 1997
Més sobre
l’autor, ací
Afrodita
Gotes de sang fecundaren les ones
per salvar l'amor pur i el matrimoni.
Es casà amb Hefest, lleig com un dimoni
s'enamorà d'un entre les persones.
La més bella d'encant irresistible
de Paris va rebre la poma d'or
a canvi d'Helena com a tresor
i provocà la lluita irredimible.
L'escuma se n'engolí la infantesa,
tanmateix la mar fa forat i tapa,
seguirà sent la Venus més pretesa.
Entre cignes, dofins i perles, ella
fa preguntar, i amb delit, atrapa:
benvolgut mirall, qui és la més bella?
Dona sàpiens. Quadern de sonets
Lleonard Muntaner, 2012
Més sobre l’autora,
ací
Pous d’aigua custodiats per cossos sense ànima,
l’arma despietada —sense risc ni despesa de bales—
que impossibilita el retorn a la llar, als jocs de la vida.
Qui no hi beuria, si la set ferotge tenalla
una gorja esdevinguda manoll d’espant?
Com no cercar la lluna en un cove?
Xarruparies a glops la mar salada,
pel miratge àvid d’aigua llaminera
que mitigui una llengua condolida i aspra.
Milaigües
Parnass edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
FUISTE
Fuiste una avenida de
álamos
en el tiempo en que la
memoria
proyectaba puentes y
senderos
ovillando imágenes del
recuerdo desatado.
Fuiste mar y malecón,
paseo líquido,
río de húmedo silencio y
atardecer sonoro.
Fuiste un sueño que
meditaba las horas
habitadas de tu presencia
inexcusable.
Fuiste la razón de lo que
fui
y hoy solo huyo de lo que
fuiste.
A través de esa avenida,
de ese mar,
de ese río,
de ese sueño,
ya sin razón de lo que
fui o fuiste.
---
VAS SER
Vas ser una avinguda d'àlbers
en el temps en què la memòria
projectava ponts i senders
cabdellant imatges del record desfermat.
Vas ser mar i moll, passeig líquid,
riu d'humit silenci i capvespre sonor.
Vas ser un somni que meditava les hores
habitades de la teua presència inexcusable.
Vas ser la raó del que vaig ser
i hui només fuig del que vas ser.
A través d'aquesta avinguda,
d'aquest mar,
d'aquest riu,
d'aquest somni,
ja sense raó del que vaig ser o vas ser.
Paisaje
desde el sueño
Brosquil edicions, 2008
Més sobre l’autor, ací
[Traducció meua al valencià]
I
quan neix el dia
Ragen
les clarors darrere les cases,
s'obre la porta quan no canta el gall.
Encara somies, Polis, la mar?
De bat a bat ja, totes les finestres
guien nous camins que passes esperen,
titubejants, les primeres són verdes
com somriures de nou nat. Perfumades
les ànimes, aclareixes les boires
sota la calma allisada i rodona
sembres presències perquè hi ets tu.
A la ciutat. Palma
Documenta
Balear, 2019
Més
sobre l’autora, ací
FOC MORT
Com arribar a l’incendi pur
de cap aurora, si només
erro cansat, per un excés
de roca estèril, dins l’obscur?
No hi ha cap alba en el futur
ni cap estrella en el record,
enmig del vent crepuscular;
sóc en la terra del foc mort,
cercant només el mar, el mar.
El callat
Edicions 62, 2025
Més sobre l’autor, ací
L’OBLIT
No enyore la metàfora
ridícula de l’eternitat.
Sí enyore l’horitzó
recte i prim del
mediterrani.
Allí on la llum es mor lenta
del color de la cirera.
I tant de pressa com la nit
es menja un raig taronja.
Digues, te’n recordaràs
d’estos passejos
a prop de l’aigua d’olor a peixos?
Els peus àvids de mar,
El cos àvid del teu cos.
Digues, recordaràs la meua pell
del color de la fulla seca?
Recorda, no eternament,
sols un instant del teu temps d’hivern,
quan es gela la flor
extraviada de l’ametler.
Perquè els dia és curt
I la nit freda t’esborrarà el record.
Bötzingen, 17-01-2023
Astronauta
aerostàtica
Autoedició, 2025
Més sobre l’autora, ací
Pregària
sobre el banc del parc Güell
El
cel és alt de tan blau. El mar hi puja sense fi.
Tu
n’ocupes la part alta. Jo vago cec per l’ací.
Deixa
que el banc arrenqui el vol
i
amb cor dejú, t’amoixaré el llom.
Blanc,
blau és el mantell, la pell
per
al teu preuat amic.
Barcelona sense data
Editorial
Café Central, 2025
Més
sobre l’autor, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
