ASFÍXIA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Asfíxia

 

Una vegada vaig ser bella. Ara soc jo mateixa.

 Anne Sexton

 

M’ofegaré amb el cor bategant com una manxa,

amb els pulmons inflats d’hidrogen.

M’escanyaré en menjar-me la poma

on habita el cuc dorment,

el dubte malaltís que m’infecta.

 

Tancaré la porta de la infantesa,

de la mare que em renya amb enveja rèptil

i al pare que mai no em mira;

soc la part rebutjada de l’escenari

d’un amor postís, donat a fer a altres.

 

Lliure, oblidaré els enfrontaments amargs,

el deure de ser bona noia

i el convenciment íntim de no poder ser-ho,

l’ofec ressentit de saber-me no estimada.

 

Escriuré i seré bella

                                   o jo mateixa.

 

Mercadal Victory, Carles / Palliser Santana, Llucia

L’infinit que no podem dir

Pagès editor, 2025

Més sobre els autors, ací / ací

EL PALESTÍ

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EL PALESTÍ

A M. S.

 

I

Recordes

com vaig assaltar el teu obrador al souq de Damasc?

Com sempre assalte la vida

a cops d´un desig transeünt d´esperances

I com els teus ulls m´assaltaren l´ànima?

A cops d´un desert transeünt de silencis

Ho recordes ja?

 

I que refeies l´orografia del teu país a cançons espatllades?

I que volies colorejar-les en la memòria infidel del món?

En la memòria dels qui s´exilien els uns dels altres?

 Ho recordes ja?

 

 II

Amb un punteig sord t´arriben

des de la foscor del temps

les mans tímides de la mare

en l´exaltació del pa

els braços ferms del pare

en el cor de les pregàries

les cames dels germans

aparellant-se a onades violeta

els volteigs de gessamí tendre

en els peus de les germanes

 

I també el primer llamp de primavera

i les primeres ombres d´estiu a migdia

i les primeres bombes

i la primera por

i també el primer tren de l´exili

 

I els carrers camí d´escola

enrere definitivament

i l´arbre de la plaça enfront de casa

i les roses de te enfilant-se per la llinda de la porta

i les teues cametes camí amunt de la tanca

fugint de la mainada

i els genis benèvols de la nit botant a sobre teu

amb fils de contes

teixidors infatigables

bé que ho saps

de Les mil i una nits

 

Ho vas recordant ja tot?

 

III

I recordes quan vaig seure

finalment al teu costat?

I que et preguntava?

I que em contestaves encara innocent

a cops de mà sobre el paper?

a cops d´ulls deshabitats?

 

Recordes

quan vaig descansar dels mots

sobre la solitud dels teus llavis?

Sempre viatgers remots de la còlera

sempre fustigant la por

sempre bandejant caravanes per curses de bogeria

 

I que en la nit els meus dits liquaren el desassossec del teu cos?

I que entre els meus malucs tombares tota la pena?

Ho recordes?

 

I que també en la nit vaig ensumar en la teua pell

la pell de tots els exiliats?

I en el desordre de les teues llàgrimes

les llàgrimes de tots els exiliats?

I en l´escuma del teu rostre el rostre

de tots els exiliats?

I que mentre dormies vaig polsar la teua orografia

ja refeta?

Ho recordes tot?

 

 IV

Et deixe mots amics sense fronteres

mots d´estrangera com tu

forastera del teu poble

foraster tu del meu poble

dugues-los als teus

dugues-los al teu país

a les seues brises blaves

a les seues pedres negres

als seus lliris

 

Al seu desert que sempre t´acompanya

al desert que compartim tots els exiliats

els uns dels altres

al desert definitiu

al que buidarà a cops de sorra la memòria infidel del món

 

Pepa Úbeda

La meua frontera

Editorial Columna, 2010

Més sobre l’autora, ací

[UN CRIT COM UN CANT...]

(El devallament. Rogier van der Weyden. Museu del Padro)

Un crit com un cant com una esquerda

un volcà als llavis     ofec nucli caníbal

en la nit     monstruosa

 

La llum li tocava la carn      estava pàl·lid

amb la sang estancada a les mans per la gravetat

estasi que s’apropia     de la forma

 

El seu cos és difícil

perquè és un cos      alliberat

 

Ets un posseït un panteix clavat a la mort

veig el camí soc la filla la mare

l’esposa coronada deessa    fúlgida en el centre de l’allau soc totes les veus

del deliri

 

Àngels Moreno

Clinamen

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací 

CARÍCIES DE MARE

 

(Mare i fill vora mar.  Pablo Picasso)

CARÍCIES DE MARE

 

Torneu a casa,

carícies de mare,

que el cor s’ofega

i la claror dels llibres

alguns dies no em basta.

 

Jordi Pujol Nadal

Déu toca el saxo al bar dels homes tristos vestit de lluna plena

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

COM VE UN POEMA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Com ve un poema

 

La llei de gravetat no fa poemes.

Els versos deixen ditades hepàtiques,

un solc de segles desconeguts,

un esquitx d’ànima i, quan maduren,

fan pontar la branca. Ningú explica

per on i com venen els poemes.

Sabeu què? Que vinguin d’allà on sigui

si tenen una mare, si ovulen i consagren,

placenta enllà, transsubstancials.

I si honoren la paraula, si la honoren,

donem-los tipografia ígnia i desem-los

entre el dret romà i la geometria.

 

Valentí Puig

Llum enemiga

Pagès Editors, 2025

Més Sobre l’autor, ací

ASSEGUTS A LA FRESCA

 

(Fotografia de Fernando Sánchez de Castro)

Asseguts a la fresca

 

De fons “These Memories” de Hollow Coves.

 

Encara sents l’eco del xut de l’òliba

que ens esguardava des del teulat, les nits

adolescents, asseguts a la fresca.

 

Encara veus la plaga de llagostes

com se’ns arrapen als cabells i a la cara

sota la llum dels pocs fanals encesos.

 

Encara pots reviure aquelles hores

al voltant del portal del ferrador

en què et delies de seure cara

a cara amb la xiqueta del poble del Portell,

i us esguardàveu tan delicadament

com si us freguéssiu la flor de cotó en pèl

de dalt a baix per les ninetes fosques.

 

Les nits d’agost enganyàvem el temps

i la felicitat era tan dolça

com el nadó de llet que s’adormia

al mugró de sa mare.

 

Desembre de 2019

Josep Borrell

Retorn a l'alba. Diari d'un aprenent d'ocell (2019-2023)

Pagès Editors, 2024

Més sobre l'autor, ací

[TU CREDI DI ESISTERE,...]

 

(Dona planxant. Picasso. Museu Guggenheim)

[...]

Tu credi di esistere, bardata di argentí,

la corona in testa di regina madre,

i piedí chiusi dentro scarpe felpate,

il ventre fasciato dentro bende fatate.

E invece sei morta. La tua vita l'hai persa

nel momento che ti sei lasciata spaccare

la carne dalla testa molle e lucida del

primo figlio adorato che sa di paraffina.

La morte certo è dolce e pudica.

Se poi una morta fa anche le faccende di casa,

e lava e stira e cuce e risponde sí sígnore,

ecco trovata la soluzione degli enigmi familiari

Una mofia si può anche venerare e baciare e

colmare di tenerezze e ambigue carezze filiali.

[...]

 

-----

 

[...]

Tu creus existir, abillada amb argent,

al cap la corona de reina mare,

els peus tancats en sabates pelfades,

el ventre enfaixat amb faixes encantades.

I tanmateix ets morta. Vas perdre la teva vida

en el moment en què et deixares trencar

la carn per aquell cap moll i lluent del

primer fill adorat que té gust de parafina.

Certament la mort és dolça i púdica.

Si després una morta fa també les feines de casa,

i renta i planxa i cus i contesta sí senyor

vet aquí la solució dels enigmes familiars.

Una morta es pot fins i tot venerar i besar i

agombolar amb tendreses i ambigües carícies filials.

[...]

Dacia Maraini

Dones Meves

Edicions Alfons el Magnànim, 1992

Més sobre l'autora, ací

[Traducció d'Antoni Arca]

POEMA AMB DATA (CXXII): [MAI SABRÉ PÈR QUÈ...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa) Mai sabré per què Quan la veu mamprenc

Un calfred Aturmenta mon cos? I aquella vella closca Que s’addiu com en la nit

Les flames ho fan a la fosca,

Només en percebre la ploma.

Vint-i-cinc de maig

De mil nou-cents seixanta-sis,

L'any del bacte entre el vent i branca,

La mare no en va fer altra

I a cada crit una cicatriu,

—encara nasc en arrel d'udol— Just quan el calfred naix.   Victòria Cremades Teixir en quatre jorns una teranyina Editorial Aguaclara, 1997                  Més sobre l'autora,  ací