EMPREMTES

La poesia és una arma contra la desmemòria. JOAN-ELIES ADELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quotidianitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quotidianitat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 28 de setembre del 2022

TORNAR A CASA

 
(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TORNAR A CASA

 

Hui tornen ells,

els nostres morts.

 

Fan senyals amb les mans,

passen d’un Grau a l’altre;

fan més dura la falta,

molt més fonda, més trista.

 

Ací va ser, la mostren:

els senyals des del pont

fan molt més vius, més certs,

tots els llocs de la falta.

 

Ací va ser, la diuen:

el cansament de l’era,

el pa d’ahir, la malta

amb pa, taronja amb pa.

 

Ací va ser, l’escolten:

me n'he d’anar, les presses,

Carmen, toquen a bolo,

tot el dinar a taula,

 

deixar-ho tot, l’estiba,

el vaixell dins del moll,

homes a bord, de terra,

tots els seus fills a taula.

 

Més pròxima, més forta:

la falta sota l’ombra

negra del garrofer,

sota el fum d'una cuina,

 

el rebost i l’olor

de tancat i vi negre,

el taulell de la barra,

l'espill de la paret.

 

Ací va ser, la inscriuen:

la falta i les memòries;

ací va ser, nosaltres,

els dos costats del pont.

 


Teresa Pascual

Tot passa baix

LaBreu Edicions, 2022

Més sobre l'autora, ací

 

dijous, 28 de desembre del 2017

[AQUEST CHAPLIN DE DRAP...]

(Imatge presa d'ací)

Aquest Chaplin de drap sobre el prestatge
ha presidit la lenta cerimònia,
les nits desllorigades com els membres
d'un home, d'un país, d'una vedella,
el party inacabable dels veïns
de dalt, el patinatge artístic de la
por, precís fins a l'última dendrita,
cal·ligrafia fina en el cervell
com fum melodiós de cigarreta.
I som els habitants dels llibres tristos,
pels camins del paper processionàries
de nit tacada per la lluna immòbil,
formigues de l'engruna i la distància
per cambra d'argent viu, entotsolats
com déus de plom al si d'una peixera,
com budes en bombolles de xampany
—un xampany dringuejant al bell matí
per a la gargamella assedegada
del Chaplin cor de drap i rulls de feltre
que es fregarà els bigotis en sentir
al celler els bocois escumejants
de l'alba. Aquest, aquest Chaplin de drap.

Vicent Salvador
Mercat de la sal
Editorial 3 i 4, 1993
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 1 d’agost del 2017

ESCENA DOMÉSTICA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ESCENA DOMÉSTICA 

Años descerrajados, extendidos 
escrupulosamente en la mesa 
de la cocina, junto al portátil... 

Nada está en su sitio:
en la despensa ropa vieja, 
el pintalabios rojo sobre el verde
cenicero, horrible, que tu madre 
nos trajo de algún viaje olvidable, 
bolígrafos tirados por el baño... 
En el comedor ¿un castaño? 

A no existir nos desafía 
la ceniza de mi cigarro, 
y mis ovarios me recuerdan 
que estoy irremisiblemente 
viva ¿qué se le va a hacer?  
Seguir descerrajando nuevos años,  
supongo.

Bibiana Collado Cabrera
Performance
Aula de poesia de la facultat de Filologia, València, 2009
Més sobre l'autora, ací

dijous, 15 de setembre del 2016

POEMA AMB DATA (LXXXI): FUGITIVA

(Montitxelvo)
Jo dic que la plaça és el centre del món.
















 Joan Climent
Notícia de murmuris
Poesia 3i4, 1989
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 21 de desembre del 2015

EL POETA ÉS UN ESQUELET SUSPÈS

( L'esquelet suïcida. Fons H. V. Tozer. MAE. Imatge presa d'ací)
Continuarà cercant els aliments per al minotaure de la perversió entre els esbarzers de les móres més agres. El grill s'esforça a fer que ploga l'estupefacció a les grans ciutats des del seu amagatall a les clavegueres del llenguatge. Ja no vol fer morir els homes en guerres civils, ha trobat un mètode més cruel: que muiren de quotidianitat. Botigues i mocs ompliran llurs ànsies i desmais. Mai no tindran record del dolor de l'absència de dolor. Només patiran infeccions higièniques com les amebes. L'home, que era un digne rival per a les malalties del nas, ha mort; mai més els déus habitaran al corral de les pupil·les. El poeta és un esquelet ressec suspès a la plaça de l'Òpera. Si queda algun incrèdul, pot alçar la vista i comprovar-ho.

Francesc Mompó
Atlàntic
Voliana Edicions, 2015
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 27 de setembre del 2015

COM ULISSES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
De retorn a casa, el viatger guarda
a la mirada blaus intensos d'aquells mars
que va navegar Ulisses, verd d'olivera.
Per moments l'estiu, ardit guerrer, emula
aquell antic periple que ens configura.
Restem enllaçats com la nit a la fosca
a la llegenda del mariner. Pelegrins
incerts nosaltres també plens d'aventures,
sense Circes ni Cíclops. Reduïts
els nostres dies a la condemna
de guanyar un plat de llentilles,
arrossegar el tedi de les hores
                                       i un horitzó planer.
Abocats a una jubilació alimentícia,
casa amb xiprer, oli a la taula,
algun llibre per llegir, converses,
l'alé càlid dels amics i un gos
que ens reconega i ens lladre alegre
                                      quan arribem a Ítaca.

Imma López Pavia
Santuaris
Ed. Denes, 2015
Més sobre l'autora, ací

dijous, 23 d’abril del 2015

POEMA AMB DATA (LXVI): NUDIGHEDDÜ

(Imatge de Bernardo Sardano, presa d'ací)

40° 52' 15.22"N 
8° 14' 32.38" E 

Vint-i-tres d'abril 
d'un any qualsevol. 
Hi ha el drac i la rosa, 
les ganes d'eixir 
en primera plana 
a tots els diaris, 
amollar la frase 
exacta i solemne. 
M'he promés avui 
que aniria a poc 
a poc amb el cotxe,
com si fóra nou
tot allò que el dia
em dóna en silenci.
Encara em fascinen
les mateixes coses
de sempre: la lluna,
la dansa del vent
sobre els camps de blat,
la rosella anònima,
fràgil i inodora.
El vell que arrossega
com un pes els anys
que encara ha de viure,
i hi ha al fons dels ulls
un bon rebolcó
amb la Rosalia,
que el fa somriure.
Sis mesos que ha mort,
mai no ho va saber
el cornut de l'home,
i li diu bon dia
quan se'l troba al bar
de la cantonada.
Encara em fascinen
les coses de sempre.
El galop del mar
a mitja vesprada,
el mot infinit,
un avió en l'aire.
Mire cap amunt
quan de sobte arriben
estols de falzies
que trenquen els somnis.
Encara em fascinen
les mateixes coses
de sempre. La mà
que busca la febre,
una sargantana
damunt de la pedra,
l'olor de les flors
a poqueta nit,
aquelles sandàlies
de goma, l'estiu
que mai no acabava.
Encara em fascinen
les coses de sempre,
la dificultat
és fer-les poemes.

Iban L. Llop
 Batalles de Sardenya
Ed. Bromera, 2011
Més sobre l'autor, ací