INÈRCIA RETROACTIVA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

INÈRCIA RETROACTIVA

 

Has pres un punt de tu

i el descabdelles

i no saps què diràs –massa fumassa

empaitant la claror del pensament,

ermant el principi de llum

que amb la nit s’inicia.

Talment el crit

del batec que dispara la sang,

abeurat amb excés

en la boira del goig. Un punt

de tu no té camí

tret del que torna enrere.

 

Ivan Brull

Cantaments

Onada Edicions, 2010

Més sobre l’autor, ací

SOLEDAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

SOLEDAT

Atzur tornassolat, vívid, resolt 

a fer miracles lleus a les ninetes 

mentre agafes petxines de la platja 

i penses una música lluent 

com la pell de magrana. Records, fets, 

que el temps signà només en superfície

i ara encara en perfà les perspectives,

els colors, els indicis de ruïna.

Els cossos allunyats parlen amb gestos,

tempten formes del buit en cada imatge

que sura com un signe a la memòria.

Hi ha diàlegs latents, senyes de truc,

vastos somriures fixos redoblant

els draps i el borrissol de la conxorxa.

De vegades, el lloc sols és un dir:

la soledat té membres que l'habiten.

Cal fe i calfor pouant els subterfugis.

Jo de dol i parlant amb els fantasmes.

Ivan Brull

Escala de grisos

Adia Edicions, 2019

Més sobre l'autor, ací

L'HOME BO DE SODOMA

Açò és el que fa un poeta que canta o un cantant que és poeta:

L'HOME BO DE SODOMA

sovint et contemplaves com alguna escultura 

que el vent es berenava amb tempestes i sols 

damunt del cap tenies un corb la singladura 

d'altres vides finites que no tenien cura 

dels febles rossinyols 

la ciutat s'enlairava cap a núvols infames

i a l'horitzó dormia un fred crepuscular

tots els somnis vagaven pels carrers amb pijames 

plens de floretes tendres i de petites dames

de llum per desvirgar

tu miraves quiet el poema sens lluna

que tenies davant com un mar infinit

no hi cabien les ones rodes de la fortuna

del naufragi prenies aquella cara bruna

que fou teua una nit

mentre el món s'ensorrava i un incendi el fonia

se n'anaven les vides liqüefetes com l'or

s'empassava la terra la meua melodia

i jo cantava encara com si esperara el dia

amb tu sense cap por

des del fons de la terra la meua cendra exhala

l'actitud de romandre sobre una terra pura

que els meus sospirs es queden fent de suport de l'ala

dels somnis dels que volen pujar per una escala

fins aquella angostura

Iván Brull

Propietats medicinals (CD)

PiCap, 2017

Més sobre l'autor, ací

PARAULA

III

Hi ha el poema com hi ha la solitud.
El que dius sobre el món, les comparances
que un moment tens
com a certes, els mots amb la ressaga
d'herència subreptícia, i el sentiment
precari entre la nit
d'un despertar minúscul.

IV

...I la paraula ens mena molt a dins
massa a dins de nosaltres
fins fer-nos estrangers
a casa nostra.

Ivan Brull

Cantaments

Onada Edicions, 2010

Més sobre l'autor, ací.

VIDA

(Picasso, La vida, 1936, Museu d'Art de Cleveland)

Era açò i no era més.

Potser tots esperàvem una fita

que abillara l'esguard, un òscul

de misteri aclarit

per al conreu d'una ànima més alta.

Degotaven els dies, l'embranzida

del temps, sempre en augment,

brunyia la temença i ens guanyava

les guspires de seny. Perdérem

tota prova fiable

d'haver sigut millors, i els ulls tancàrem

davant les capritxoses revoltes del sentit.

Ens resta una mirada

a joc amb la desfeta.

Ivan Brull

Cantaments

Onada edicions, 2010

 Més sobre l'autor, ací